De primer plat, Bretón; de segon, "Cas Bárcenas"

Per sort o per desgràcia acostumo a no mirar la televisió. Tanmateix aquest mes, a l’estar per les Terres de l’Ebre, m’he tragat tots els dies els noticiaris del migdia. Hi ha alguna cosa d’ells que em col·lapsa. Ja no es tracta de menjar mentre veus morts per la televisió. Es tracta de coses més subtils, al meu entendre.

Que un nadó s’ha quedat encallat a una canonada a Xina. Miri, em sap greu però no m’importa aquesta notícia. Això no vol dir que no em sàpiga greu per la criatura. Però que avui dia sigui notícia un fet com aquest que passi a tants quilòmetres em sembla de molt mal gust. En primer lloc perquè les notícies internacionals haurien de contenir només esdeveniments que tinguin repercussions reals (i socials) per al món sencer. Ja siguin econòmiques, militars o polítiques.

Els noticiaris han de fer selecció no per escabrositat sinó per interès general. Que hi hagi un tsunami al Japó és d’interès públic però que una dona li hagi tallat el penis al seu marit a Kansas no crec que ho sigui pas. Per a notícies locals ja tenim les de les nostres terres. Que en són prous i massa avui en dia.

L’efecte de la globalització fa que perdem la noció de la distància. Ens podem sentir veïns de Singapur i en canvi notar com la gent del poble del costat ens és totalment desconeguda. De fet, segons estudis sociològics, sentim la proximitat d’aquells llocs on ens arriben les notícies. És més, hi ha algunes regions que se senten d’un altre lloc perquè no els hi arriba la televisió del seu país (algunes illes sud-americanes) i perquè  sí que reben la senyal d’un país veí.

Un altre cas, Bretón. Realment de mal gust. Em sap greu dir-ho però televisar tot el procés és macabre. Ja ho és prou que hi hagi jurats populars en ple segle XXI. Només fa falta que tinguem a un cap de turc televisat perquè descarreguem les nostres ires cap a ell mentre dinem. És molt fàcil atacar a algú a qui la opinió pública defenestra. Si la televisió i els contertulians fan de jutges ja tenim el cas resolt.

No dic que no sigui culpable. Simplement que jo no sóc jutge i no vull saber quin és el veredicte. Entenc que una notícia com la desaparició d’uns nens espanyols surti a la televisió. Televisar tot el procés amb pèls i senyals ja em sembla “Salsa negra”.

Però quina funció té aquest fet? Doncs suposo que, per una banda augmentar l’audiència. Tothom sap que els humans som morbosos. Per altra banda generar cohesió social. Mostrar  a un criminal davant l’opinió pública fa que la gent se senti unida per una causa. Si tothom opina el mateix sobre la mateixa persona és que alguna cosa en comú tenen. Tots contra el monstre. Els monstres són promotors de cohesió. Estats Units és un cas exemplar de la funció dels enemics comuns. Bin Laden va ser un promotor del a cohesió social nord-americana, els comunistes també.

No parlo sense coneixement de causa. Als llocs on hi ha desastres la gent s’uneix més que mai per superar els conflictes. Llàstima que el cas Bretón tingui aquesta funció més que la de fer justícia. Els conflictes que han d’ajuntar la gent haurien de tenir un caràcter més polític (en el sentit més positiu de la paraula), social i econòmic. Hi ha persones molt més perilloses que de les que parlem sovint, almenys això em sembla, i en aquest aspecte la gent dista d’estar cohesionada. O això pareix.

El 15-M és un esdeveniment molt interessant sobre el que es va fer com amb Bretón (salvant les diferències), la majoria de mitjans Audiovisuals el varen estigmatitzar per evitar cohesionar la gent a favor d’un nou sistema. No dic que hi hagin d’estar a favor però sí que dic que a priori no haurien d’haver estat en contra. Fins i tot els mitjans catalans com el diari Ara el varen criticar tot pensant que feia competència al moviment catalanista.

Ara tenim un moviment a Catalunya que hem dóna què pensar. Perquè només es parla de la Independència sense atendre a quin tipus de societat tindrem i crec que és important treballar en l’àmbit social més que amb l’ideològic. Que no dic “no” a la Independència, només que em pregunto quina independència vol la societat que la desitja.

Mirar la televisió avui dia és contraproduent, té la mateixa intensitat que menjar plats picants tots els dies. Dieta difícil de pair. Si la gent va al dietista també hauria d’anar al crític de televisió quan sofreixi un empatx de notícies. Així evitaríem disgustos.

Menú: Primer Plat: Bretón a la brasa; Segon Plat: Carpaccio de Bàrcenas; Postre: Futbol per facilitar la digestió. També tenim Guardiola per als estómacs més atrevits.

Durant l’estiu no disposarem ni de Monarquia, ni d’Urdangarin. Per ser aquests plats indigestos a temperatures tan altes.