Jump to navigation
Hi havia una vegada un noi, quan jo era un xiquet, que dibuixava amb un estil tan elaborat i amb uns tocs tan Marvel que jo només podia fer que quedar-me perplex amb els seus traços. La fascinació infantil és meravellosa, es viuen les coses amb una intensitat tal que una petita troballa et fa sentir un pirata mediterrani després d'haver trobat el tresor de l'Atlàntida.
Com ho podria explicar? Doncs no ho sé. La intensitat amb què vivia jo aquestes experiències quasi místiques són semblants a les experiències dels adults quan ens enamorem. I cada vegada que descobria algú amb una habilitat tècnica i/o una visió del món particular sentia com em creixien ales i pensava que tot era possible.
Jo volia ser il·lustrador, ho confesso. Creava personatges i els hi donava “vida” i m'inventava mil històries barroques i plenes d'imaginària que em transportaven al setè cel, al costat de Santa Teresa de Jesús o, m'empenyien a sentir que la fantasia era més real que la pròpia realitat allí on viu Dulcinea. De tornada a la realitat tot em semblava com inanimat, com si faltés alguna peça en l'engranatge de la quotidianitat que esdevenia un pèl insulsa al meu gust.
Aquell noi, Toni Ruiz, em va impregnar les ganes de crear i d'imaginar alternatives i mons possibles en què jo no fallava als meus pares per no triar el camí que ells desitjaven que seguís, on jo m'atrevia a dir-li a la noia que estimava, precisament, que l'estimava. A la realitat, intuïa tot innocent, li mancaven alguns ingredients per arribar tenir el sabor de les creacions dels historietistes i dibuixants que jo llegia.
Doncs aquell noi que em treia dos pams apareix cada any pel Renaixement i just ens trobem i fem un petit rebobinat... i resulta que llegeix còmics de la mateixa manera que ho faig jo i li explico que és gràcies a ell, possiblement, que tinc aquesta afició i que aprecio que la seva capacitat m'impactés i que m'empenyés a convertir-me en un “demiürg” de fantasies traçades a bolígraf o a llapis.
Ara ja no llegeixo Francisco Ibáñez. Més aviat m'agraden Paco Roca, David Rubín, Craig Thompson, Alan Moore, Daniel Clowes, Manu Larcenet,... Però l'essència és la mateixa; veig en els còmics la possibilitat de veure i sentir les coses d'una altra manera i ho faig sensitivament, sense excés de reflexió, com quan passes els dits per la pell de la persona a qui estimes.
Sempre que puc hi ha dibuixos al meu món perquè jo veig la filosofia a través de vinyetes on hi ha “ninots” encara sense entintar, incomplets i a qui els hi falta un toc de màgia per poder ser finalitzats. Hi ha dibuixos i més dibuixos i la realitat social s'amansa i m'agafen ganes de crear i la vida m'insufla vida.
Toni, gràcies per passar una estona xerrant amb mi i per poder parlar de còmics amb tu. Les converses interessants són com les novel·les, gràfiques o no, que t'obren els ulls perquè aprenguis a tornar a veure el món des de la mirada d'un xiquet i des de les ales de la seua imaginació
PD: El Renaixement ha de guardar sempre un lloc per a l'Home Baldana.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
