Jump to navigation
Em porten al recital de contes "Las cinco menos cuento" i em fascina perquè estant a molts quilòmetres de les Terres de l'Ebre em trobo per casualitat amb Anna que ens convida a una copa de xampany perquè el seu pare, Lluís, fa 57 anys. Després decidim anar a sopar junts i ella li dedica una jota a la persona a qui estima dintre d'una euskal taberna. La gent ens mira però tant se val. Són les cinc menys conte, hi ha màgia i tot plegat és d'aquests dies en què el món s'atura per uns moments per aprendre el ritme de l'espontaneïtat.
Un conte hiper breu convertit en realitat que em transporta cap a un que vaig escriure i que Júlia, una dansarina barcelonina, que ara fa temps que no veig, va voler il·lustrar per fer-ne una tira còmica. Moments especials que es viuen de manera espacial. Diuen que si respires un moment de màgia, allò que hagis viscut fins al moment ja mai serà vist de la mateixa manera.
Per a qui no s'ho cregui aquí té El "niño sonrisa"(prem a la zona blava per veure l'enllaç). Júlia sort amb la dansa, Lluís gràcies pel xampany. Anna t'estimo perquè sempre estàs quan s'hi ha de ser. Cada boig amb el seu punt G.
Avui he redibuixat al "niño sonrisa sota la pluja" per tal d'intentar contagiar una mica d'alegria.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
