,
22/10/2012
Filosofia

Els cordons umbilicals

 

Aquella nena estimava la seva nina. Se la mirava i volia jugar amb ella com si compartir amb aquella joguina li atorgués plenitud d’existència. Per molt que el món trontollés, quan Núria acaronava aquella galta de plàstic, tot cobrava sentit. La joguina preferida, la joguina estimada, catàrtica i reguladora de rellotges.

Quan la gronxava el temps circulava a una velocitat diferent. La nina somreia i l’estima era silvestre. El temps es condensava, la nina redimia les hores de col·legi de Núria. Potser arribés cansada de les seves classes, de ben segur, però la nina era com el seu somni diari en estat de vigília, el seu repòs a cada passejar de les seues mans per aquell cos de llana revestit de tela.

Recórrer el camí de l’estima és retornar als orígens. A la matriu, per això quan s’estima quelcom o algú amb intensitat el baix ventre dóna senyals de vida, el formigueig i papallones fan acte de presència. El temps deixa de ser la representació de les agulles del rellotge. Quan s’estima, la plenitud fa acte de presència i la persona que sent deixa de veure i passa a escoltar el seu ésser dual o la seva dualitat monàdica. Estimar és notar la connexió com si d’un cordó umbilical es tractés.

No cal fer-ne reflexió. Núria jugava amb la nina; compartia i notava la connexió d’una manera no qüestionable, possiblement per la seva edat no es dedicava a pensar en aquestes coses. Es va anar fent gran i es va desconnectar d’aquell objecte joguina per a infants. Sobtadament aquella nina ja no significava res. El cordó umbilical tallat, de manera natural, com quan l’oliva es desprèn de l’olivera.

D’un cordó tallat sorgeixen noves connexions d’estima i de retorn a l’ésser dual. Núria i la seva millor amiga. Després Núria i el seu primer amor. S’experimenta el temps d’una altra manera quan s’estima, res passa en va. Hi ha camí conjunt i es viu com a camí compartit voluntàriament i en llibertat. A mesura que es van tallant els diferents cordons del melic la reflexió va fent acte de presència i això no té perquè ser pas dolent. La reflexió és sinònim de fer-se gran. Apareixen els dubtes, poden haver-hi inseguretats. Però reflexionar vol dir donar-se’n compte de com funcionen els mecanismes que ens porten a néixer i a tornar a la matriu una i altra vegada. (Pensar les coses ens permet entendre’n el seu valor).

Estimar implica sentir i si se sent d’una manera sana i no possessiva estimar vol dir triar caminar acompanyat sabent que la companyia és la fragilitat que ens tendeix un cordó entre melics. Un cordó que es tallarà fàcilment si hi ha qualsevol trasbals (per a bé i per a mal és fàcil tallar el cordó umbilical de l’estima). La companyia és cosa d’uns quants i allò que no és cosa d’una persona és difícil de mantenir, encara que sembli lo contrari. Acompanyar, tendir connexions, vol dir tenir-ne “cura”. Cuidar per tal que aquella persona que estima recordi per quin motiu estima, per tal que retorni al punt zero del moment on es va engendrar aquell cordill o cordó que més que lligar uneix lliurement.

Tornar a néixer és recordar el moment en què vas tenir la sensació de què de sobte senties que havies après a tocar aquell instrument de vent. Tornar a néixer és recordar aquell dia en què algú et va dir tu est jolie quan casualment tenia molt a veure amb tu aquesta frase, més de lo que t’haguessis pogut pensar fins aquell moment. Recordar (tornar a donar corda) implica recórrer el camí del melic en sentit invers i, per uns moments, tornar a aquell punt on tot allò que t’ha portat fins aquí es començava a gestar.

Un somriure, la comprensió d’un problema abans considerat irresoluble. Una mirada fugaç, aquell dia en què vas sentir que no t’importaria mirar eternament els ulls de la persona a qui estimaves. El cor té memòria i donar-li corda implica tornar-se a situar en aquell punt on tot torna a començar perquè si ho pensem bé cada moment és el moment de l’inici. A cada instant podem recordar com i per quin motiu vam fer-nos “un” amb alguna cosa o amb algú i si ho fem és perquè a cada instant tot torna a començar de nou i ens convida a recordar que s’ha de treballar per mantenir viu el contacte entre el nostre melic i el dels altres o el de les altres coses. 

 

A toi, perquè estimo

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

26/07/2014
Hi havia una vegada un noi, quan jo era un xiquet, que dibuixava amb un estil tan elaborat i amb uns tocs tan Marvel que jo només podia fer que quedar-me perplex amb els seus traços.
11/07/2014
Porta’m allí on neixen les petjades I conta’m qui ha dissenyat aquesta lluna Tan plena que regalima de desig. Camina’m ara que la gent no mira, Mira’m quan aquesta foscor marxi
18/06/2014
De menut somiava a ser un superheroi. El meu poder... dibuixar tot allò que se'm passes pel cap.
25/04/2014
Acabo de mirar “El jefe”, no sé per quin canal, i tinc la sensació de què els realitzadors cada vegada són més bons.
14/04/2014
Avui compto amb què tinc dues hores d’autonomia. Potser una mica més però no molt. Preparo ben bé el que faré. No puc quedar-me tirat a meitat del carrer i vull aprofitar al màxim aquest temps tan valuós.
22/03/2014
Al principi semblava que plogués, més de 100 cordills penjaven del vestíbul del Campus de les Terres de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili. Tot plegat, el conjunt era prou harmònic.