,
17/05/2013
Filosofia

Els Rodrigos Ratos a Jerusalem

 

Recordo llegir un llibre de Hannah Arendt, es titulava Eichmann en Jerusalén. La pensadora alemanya va decidir escriure aquest llibre garratibada per les declaracions del SS quan li van preguntar com havia pogut matar a tanta gent. La seva resposta no era per menys. “Jo només feia la meva feina, era un manat, actuava com un funcionari”. Les paraules no són exactes però pesquen l’essència del que aquell home es va atrevir a dir amb tota fredor.

 

L’anàlisi que en feia Arendt se centrava en la banalitat del mal. En com el mal seria la banalització de la situació de les altres persones. Perquè Eichmann podia ser un bon home en el seu entorn més proper però en canvi podia treballar a un camp d’extermini. En aquest sentit Arendt, de manera intel·ligent li resta estatus moral al SS i li fa el seu judici personal, el priva de judici ja que ell, davant el tribunal de justícia israelià, actua com un ésser banal.

 

El judici d’Arendt és totalment filosòfic, no el condemna a mort, el condemna moral i intel·lectualment. Aquesta és la virtut d’alguns filòsofs, saber interpretar el respirar de les situacions i fer-li prendre a qui s’ho mereix la seva pròpia medicina. Així per exemple a un banquer espanyol del segle XXI la filòsofa jueva li hagués dit: “Ah, que tu no sabies què firmaves, que només firmaves per guanyar diners però sense saber què feies. Ens prens per estúpids i et fas l’estúpid. Doncs has de pringar més que ningú perquè si hi ha algun mal endèmic a la nostra societat és el d’acceptar només drets i no deures i tu com a banquer hauries de saber quin són els teus deures”. El dret a la ignorància ha d’existir, però el dret a la imbecil·litat moral ha de ser castigat. Sobretot si aquesta imbecil·litat disfressa la perversió.

 

Anem una mica més enllà si me permeteu. El judici d’Arendt es dirigeix cap a Eichmann però qui realment m’interessa és Slavoj Zizek qui fa explícites les intencions reals amagades de la gent com el nazi que estem analitzant. El filòsof eslovè, analitza minuciosament què és allò que amaga l’aparent banalitat i el que troba Zizek és: Hi ha alguna cosa que fa gaudir sobretot als poderosos: saltar-se les lleis i els codis ètics perquè al fer-ho senten que estan per damunt de tot. 

 

Evidentment un alt càrrec no ostentarà públicament de què se salta els codis legals i ètics, sinó que ho farà en petit comitè, rodejat dels seus i orgasmat i feliç per saltar-se les lleis sense que ningú ho pugui demostrar. Per a més inri, aquesta gent gaudeix quan algú superior a ells els imposa lleis pernicioses per als inferiors. És llavors quan poden jugar al doble joc de “no m’agrada fer-ho, però estic obligat”. En públic han de professar aquestes paraules però en privat el gaudi de saltar-se allò que saben que no és correcte ni moral és impagable. És en aquests moments on l’ésser banal que descriu Hannah Arendt se sent poderós de veritat perquè sap que podrà defensar-se davant els altres dient: Jo només faig la meva feina, encara que no m’agrada fer-la. Mentre que quan es rodegen dels seus, en petits cercles és llavors quan els sentireu contant les seves aventures de, per exemple, desnonaments, retallades, nepotisme, defensa dels bancs...

 

Per això aquest article va dirigit als poderosos que lluiten contra els més dèbils, vosaltres no sou banals, sou perversos fent-vos els impotents i idiotes morals. Nosaltres no tenim armes per defensar-nos, ni soldats, ni mitjans de comunicació. Només tenim la possibilitat de no caure en aquest joc d’estupidesa intencionada, de crueltat desmesurada. I això és ben poc davant la vostra artilleria. Tanmateix la tenim aquesta possibilitat i l’exercim fins que ens tinguem els uns als altres per anar conjuntament a favor d’un sistema millor. Llavors ja tindrem dues coses. Perquè nosaltres no volem anar en contra vostra. Sou vosaltres que evidentment aneu en contra nostra. Debiliteu als dèbils i enfortiu als forts i això no és joc net. Ho sabeu. Però els jutjats encara accepten la banalitat com a resposta. Nosaltres no tenim a penes res, però allò que tenim que no ens ho prengui ningú! Vosaltres sabeu qui sou, encara que feu veure que no ho sabeu.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

19/11/2013
Un buit immens, un gran no-res com a potència d’alguna cosa. Espai en blanc, marbre sense tallar i centenars de milers de possibilitats dansant tot aproximant-se a la realització.
15/11/2013
Els sentiments poden arribar a dificultar l’acte de pensar. Una emoció intensa pot emboirar l’enteniment de tal manera que ens avoqui a fer judicis ràpids i segats.
02/11/2013
La primera vegada que vaig anar a Barcelona per estar-m’hi uns dies la tornada a Campredó se’m va fer estranya. Sentia a la gent parlar d’una altra manera, actuar diferent. Però no eren ells.
29/10/2013
Aprofitant la festa del cinema i que veure un film costa 2'90 euros vaig anar a veure “Prisioneros”. Esperava passar una bona estona i m'ho vaig passar molt malament, però em vaig sentir molt gratificat .
10/10/2013
Collons! És molt greu! Què ningú té sentiments per aquí? No, no estic recitant Shakespeare, estic indignat després d’haver-me trobat fa uns dies a un altre treballador d’ONG i haver-me atrevit a mantenir un breu diàleg amb ell.
28/09/2013
Què és la senzillesa? Possiblement és allò que trobes sense buscar-ho. És allò que et busca a tu des de l’espontaneïtat i l’alegria. “Senzill” és gaudir amb poca cosa tot agafant consciència de lo molt que és.
14/09/2013
Si la vida tingués banda sonora els núvols em regalarien Joan Valent, Insula Poètica. Plou una mica i quan cauen quatre gotes i cavalca la fresca és que és temps d’enyorança, almenys ho és per a mi.