Els savis de l'Ebre

11/12/2012

Crec que va ser el dijous 1 de novembre que vaig anar-me’n a fer la ruta de la fageda pel Mont Caro amb Guille Barberà i Jaume Martínez. Quedem sobre les 7 del matí. Guille arribat directament de Londres. Contradient el pronòstic del “Temps” fa massa bon dia, això ens sembla. “Si no hi ha núvols o una mica de boira quedarà massa bonic, busquem alguna cosa més melancòlica i potser fins i tot tenebrosa”.

Jaume i jo no ens coneixíem de res. Li agrada la filosofia i coneix Sloterdijk. Coincidència. Guille es pren un cafè exprés mentre pugem la carretera que ens portarà a la fageda. Curiosament a tots ens agrada la filosofia. Guille considera que en tot hi ha filosofia, a ell li agrada parlar de la filosofia quotidiana. Canviem de tema, la conversa passa a ser cosa de tres.

Les converses tenen aquestes coses, que comences parlant d'un tema i acabes parlant-ne d’un altre, a priori, totalment diferent. Caminar i parlar tenen molt en comú, impliquen un avenç. Sempre descobreixes o aprens alguna cosa nova. Avui em toca aprendre de Guille i de Jaume.

Aprendré d’artesania. Guille és fotògraf. La fotografia és un art, però també hi ha artesania en l’acte d’enregistrar les llums. Allò que es realitza manualment de manera repetida una i altra vegada ens ensenya a veure coses que abans no veiem. Un fotògraf com Guille, m’explica, ha aprés molt de les cares de les persones. S’hi fixa molt, detecta matisos que d’altres persones no veurien i sap esbrinar caràcters de certes persones només mirant la seua cara.

Classificar no serveix per a res si es fa de manera taxativa i determinant. Serveix com a guia per atendre a les subtileses que hi ha en cada cosa. Un metge amb només el mirar d’un pacient en sabrà molt del seu estat de salut, sobretot en casos terminals. Els artesans coneixen aquest “no sé què” que fa a cada cosa diferent, el saben manejar i tractar amb delicadesa.

Jaume m’ensenya que la fageda també té “aquest no sé què”, ell veu coses que jo no veig. Cadascú veiem certes coses, segons la nostra “procedència”, inquietuds, experiències. Realment l’experiència és enriquidora. Penso en lo munt d’artesans que tenim a les nostres terres, gent que és capaç de veure i detectar especialitats amb un gest com és el de tocar la terra de conreu, el d'explicar-te les constel·lacions de la cúpula celest o el de mirar la cara d’algú i saber-ne el seu tarannà... Gent que sap fer sonar un instrument i sap tocar-lo d’una manera que no sap ningú més, provocant estímuls diversos, o la gent que manegant un llapis o un bolígraf fa despertar-ne el llaurat de les paraules que recorren l’esperit. Millor encara, l’artesà que sap alegrar les seves companyies només amb un gest.

A l’Ebre hi ha bons artesans i fa poc vaig compartir el meu camí amb dos de molt bons. Sempre la nota adequada.

 

Fotografia: Faig Pare (Mont Caro), Trobada a internet.

I de regal un enllaç d'un blog que he descobert: levanah feel.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.