Jump to navigation
Aquests dies estic fent l'esforç de centrar-me molt a comprendre i a evitar jutjar. Aquests dies són complexos i la impotència pot fer-nos sentir desbordats d'emocions negatives i, quan aquestes brollen, és molt fàcil descarregar-les en forma de queixes, desesperació, tristesa, agressivitat,...
El cas és que he decidit distanciar-me d'aquestes emocions davant les actuacions governamentals, davant la crítica desmesurada (i caïnita) de l'oposició, davant la gent que se salta el confinament fent trampa (fent veure que treu el gos a passejar o que va a comprar fins i tot 5 vegades al dia), davant de la gent que demana violència sobre aquells que fan trampa i davant el meu possible malestar en veure que ara mateix poca cosa podem fer més que cuidar de treballar la gestió de les emocions.
Intento comprendre als que fan "trampes" perquè entenc que la nostra societat ens ha educat per fer-nos pensar que si no ens veuen és com si no haguéssim comès el delicte. La nostra cultura, basada suficientment en l'hedonisme, i en la poca capacitat de tolerància a la frustració, fa que busquem excuses per dir-nos "si vaig una estona al carrer i no entro en contacte amb ningú no he fet res dolent". I si ens agafen les autoritats ens inventarem qualsevol excusa i ens farem els ofesos, perquè per sobre de tot entenem que tenim drets, però ens costa assumir les responsabilitats.
Fer trampa és més fàcil quan portem ja més de dues setmanes a casa i amb la frustració elevadíssima. Ens direm “només serà una estoneta” però ens ofendrem si veiem algú fent esport o marxant a la costa a passar el confinament. Perquè ens agrada creure que la manera que tenim nosaltres de fer trampa és innòcua però que la dels demés és perillosa. És el mateix que ens passa quan agafem el mòbil mentre conduïm i ens ofenem quan veiem algú conduint parlant per telèfon.
M'agrada reflexionar sobre aquestes situacions perquè només hi ha resposta en la comprensió, i la ràbia és una emoció que prejutja i els prejudicis eviten que entenguem. El que entenc aquí és que fa anys que les comoditats tecnològiques han fet que l'avorriment i certa auto-disciplina desapareguin, també certa consciència social.
Potser avui en dia la consciència social està basada en mostrar públicament solidaritat o companyerisme però en l'àmbit privat i social es promou el “campi qui pugui”. És molt fàcil, per exemple, veure en xarxes receptes de com ha d'anar el món i també màximes que tothom hauria de seguir, però “tothom menys nosaltres”. Així ens trobem amb simulacres de vagues per reclamar drets seguides per una minoria o autoenganys de l'estil “jo reciclo però faig 5 viatges en avió a l'any perquè són barats i m'encanta viatjar”.
És difícil portar una vida coherent amb tants estímuls i també per la sociabilitat de la naturalesa dels éssers humans. Volem imitar al col·lectiu excepte en el sacrifici i la resignació. Ens contem històries per guanyar al solitari, de manera fraudulenta si cal, perquè ens han ensenyat que perdre, cedir o no avançar és nefast. Si teníem el que volíem i ho teníem a l'instant gràcies o per culpa d'empreses com Amazon, Deliveroo,... ha de ser molt difícil ara renunciar al plaer instantani i apostar per cert esforç.
Vull comprendre perquè no vull jutjar al que fa running quan molts de nosaltres hem comprat alguna cosa per missatgeria urgent i hem provocat que un treballador vingui a casa nostra a portar-nos la comanda, fet que ha provocat que s'exposessin a un risc. La legalitat i la moralitat no sempre ballen juntes. És per això que miraré de ser molt tolerant amb la persona que ha anat a córrer i no vull que se li profereixin insults ni li peguin per saltar-se el confinament. Comprendre no vol dir que no cregui que s'ha d'aturar a la persona i, si cal, multar-la, però sí que crec que no he de desitjar que se la demonitzi ni se la vexi.
Vull comprendre perquè fer-ho em porta pau i perquè fa que toleri més les meves emocions i la meva situació aquests dies. Acceptar que, per molt que m'enfadés, no podria canviar la situació i el mateix malestar em posaria en una situació pitjor. Per aquest motiu he decidit entrenar-me en fer aquest entrenament mental, el de mostrar-me ferm en la voluntat de comprendre.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
