Jump to navigation
Jordi (neguitós): Merda d’instal·lació! Ahir va caure un llamp a prop de la finca i se’n va anar la llum!
Joan (interrompent): Voldràs dir que se’n va anar el flux d’electricitat, no?
Jordi (frustrat): Si m’has entès per què em corregeixes?
Joan (somrient): S’ha de parlar bé Jordi. Tothom sap que la llum és una cosa i que la electricitat és una altra. Ja saps que no m’agrada gens que la gent digui “guai” quan intenta indicar que li agrada alguna cosa o que digui “merda” quan en realitat hauria de dir que alguna cosa li provoca un malestar molt fort. (Una telefonada l’interromp i contesta la trucada). Sí “carinyo”... què sí... quedem demà... jo també, ja ho saps. Adéu amor... Adéu, adéu...
Jordi: Amb qui parlaves d’aquesta manera tan embafadora?
Joan: Amb ningú. Ja saps, una amiga especial.
Jordi: Especial vol dir que la portes damunt d’un pedestal, que és l’amiga a qui li contes totes les penes?
Joan: Jordi! On vius tu? Amiga especial vol dir que és una amiga amb qui practico sexe i poca cosa més.
Jordi: Així ni és amiga ni és especial, no? Perquè si fos especial no parlaries així d’ella i si fos amiga de veritat tampoc.
Joan: Jordi, no siguis així. És un convencionalisme això.
Jordi (estranyat): Com quan jo he dit llum per referir-me a electricitat?
Joan (enfurrunyat): El mateix.
Jordi: Llavors tu tampoc ets tan perfecte en l’ús de la nostra llengua, no?
Joan: No. Ets un toca collons, eh! Va no t’increparé més quan t’equivoquis en l’ús de les paraules.
Jordi: No m’increparàs perquè tu tampoc l’encertes pas.
Joan: Va deixem-ho. Què em deies de la llum?
Jordi: No, que et deia que l’altre dia va caure un llamp, se’n va anar la corrent elèctrica i se m’ha fet malbé tot el menjar que tenia a la nevera. Com diria Albert Pla: “Haurem de resignar-nos!”. I tu que t’expliques d’aquesta amiga especial? Va conta’m!
Joan: Res. Que demà li diré que ja no tinc ganes de veure-la més, que ja no em posa gens.
Jordi: Doncs sí que era especial, sí.
Joan: Bé, deixa-ho (Es posen a riure). Per cert Jordi, a veure si aquesta vegada triguem menys a veure’ns que ara ja fa cosa de 3 anys que no sabia res de tu.
Jordi: Va, dóna’m el teu telèfon i quedem algun dia, no?
Joan: I tant. Quan vulguis.
(...)
Veu en off ininteligible: La conversa va seguir amb un llenguatge poc precís i allí on Joan deia que volia quedar amb Jordi s’havia d’entendre que es tornarien a trobar al cap de 7 anys per casualitat. I allí on Jordi li donava el número de telèfon calia entendre que en realitat desitjava que no l’empipés massa, que ja tenia prou feina com per anar quedant amb coneguts d’aquell tipus que anomenes amics però que en realitat et trobes cada 3 anys i que, cada vegada que te’ls trobes, fas veure que aprecies tot i que no saps ben bé de què parlar amb ells.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.