Escribia sobre mi, vas llegir sobre tu i tots feliços

Durant una nit rara a una Ciutadella menorquina plena de vaixells plens de caviar, xampany i luxe se’m va passar pel cap que les Illes Balears eren bombolles de sabó que s’havien anat desplaçant per la Mediterrània i que el nen que les havia bufat era el riu Ebre i tot plegat vaig començar a entreteixir una història que mai es va arribar ni, tan sols, a escriure.

La idea em semblava bona però més aviat estrambòtica i potser massa naïf i no sabia com encabir-la dintre de cap relat. Un riu bufant, amb pantalons curts, mirada simpàtica i unes bombolles de foc i de terra, de cossos nus i de Nóos, de naturalesa humil i d’activitats luxoses. No sabia com fer perquè aquelles terres germanofòniques fossin una part més d’una història que contar.

Avui, quan no tinc res a dir ni res a contar m’ha tornat al cap la idea i he recordat que jo de petit mai vaig arribar a jugar a fer bombolles, no fins que ja era prou gran per ajudar a la meva germana. També m’ha fet pensar que hi ha un munt de coses que volem fer i que anem deixant de banda fins que oblidem els nostres desitjos o fins que aquestos acaben sent tant punyents que ens fereixen fins que els copsem.

I és ara mateix, a les 22:30 hores de la nit, mig estirat al llit que penso en quantes coses  he tingut ganes de fer i que mai he fet i és ara que em traspassa el cervell un dia en que jo li parlava d’estes coses a una amiga, concretament dels petons que no ens atrevíem a donar. Recordo que ella es va posar a cantar la cançó de Víctor Manuel que resava així “A dónde irán los besos que guardamos, que no damos. A dónde se va ese abrazo si no llegas nunca a darlo...” Em va explicar que el seu pare li cantava a ella quan era petita perquè Anita no li donava gaires abraçades.

Però aquesta història no només va de petons sinó que va de bombolles, d’anhels, de desitjos i de propòsits que anem posposant i que no sabem on aniran de la mateixa manera que no sé on anirà el curs de dibuix que tenia tantes ganes com por de fer i que evidentment no vaig cursar mai. Tampoc sé on haurà anat el “t’estimo” mai dit però sí transcrit en cançó quan jo tenia 22 anys que vaig entregar però sense esperar tenir-ne resposta i fugint covardament. On estarà aquell viatge a París, que no vaig fer per no saltar-me les classes que em vaig acabar saltant?

I ara sé com encabir aquesta història dins d’un escrit, que és la mateixa història que la del personatge que vaig crear, “el niño sonrisas”, que era un noi que tenia la porta de l'habitació del seu cor oberta perquè una noia li havia robat la clau i que per aquest motiu cada vegada que s’ajupia a regar flors o a donar de menjar als ocellets se li queia el cor al terra i se li embrutava o se li enduia algun pardal. És la història de les coses que mai vam fer però que possiblement van fer que en féssim d’altres o que van provocar que ens n’arrepentíssim d’haver estat tan ganduls o tan covards de ni tan sols haver-ho intentat.

És la història de les pel·lícules on hi ha actors secundaris que passen desapercebuts però que fan que l’argument pugui anar desenvolupant-se. Aquell actor o actriu secundària que creus que està maltractada pel guionista pel fet de donar-li un paper miserable, només d’ajuda o de crossa perquè el personatge protagonista tiri endavant. El Pepito Grillo que fa que Pinotxo evolucioni, el Judas que converteix a Jesús en Crist o les Illes Balears esperant a què algú es posi a bufar-les;  perquè tots tenim desitjos i anhels que no sabem ni com ni quan complirem, si es que ho fem alguna vegada.

PD: Com digué Pau Riba: Ens passem tota la vida dient que farem, que farem i que farem i al final ens la passem veient com ens fan fer, ens fan fer i ens fan fer. El que no va fer explícit Riba és que moltes vegades qui ens fa fer, ens fa fer i ens fa fer el que no volem fer, no és més que la nostra por, els nostres prejudicis o la nostra peresa.