,
10/06/2013
Filosofia

Et donaré la Terra (micronovel·la)

Vaig arribar amb les ulleres “estil Unamuno” glaçades i amb un dels vidres mig trencat. De la boca em sortia baf i jo premia els punys ben fort contra la boca per poder caldejar-los. Vaig arribar a Campredònia amb una fotografia del grup d’amics de la Facultat de Filosofia i Lletres, 357 pessetes a la butxaca i una maleta amb una mica de roba i un llibre del Quixot. Suficient per fer de professor en un poble tan petit.

La família Cugat, tal com estava previst, em va acollir. El pater familias, de nom Juan (o Juanito, com el cridava la dona), tenia un semblant rude, totalment contraposat a la cadència dels moviments d’Enrica, la mare dels seus fills. Feia molt de fred, tant que fins i tot hi havia un vagabund al porxo de casa seva. L’herbolari, li deien. Un personatge ple de brillantor i de bogeria. Tranquil com un Epicuri i imaginatiu com un “xiquet”. Bonica paraula emprada per la gent de l’Ebre. Juanito l’havia convidat a passar allí la nit.

Arribada la tarda vaig conèixer Joan o Juanitet, de 13 anys, Enriqueta de 12 anys i Dorita, 9 anys acabats de complir. Les noietes feien costura i Juanitet es dedicava a llegir. Els tres m’esperaven amb impaciència. Volien saber com era “l’home de la gran ciutat”. Jo no era pas un Buster Keaton, ni tampoc un Chaplin. Però em van rebre amb sorpresa i admiració. El plat de farinetes ens esperava a taula. Aquella nit el llumener desprenia una llum especialment càlida. Era estrany, però em sentia com a casa.

Al matí següent, l’esmorzar. Llet acabada de munyir i dos quadrets de xocolata negra. Els nens ja havien marxat a l’escola, havien d’aprofitar. Un dia que podien anar-hi... Juanito, tot ajustant-se el cinturó, em va preguntar per quin motiu jo, un home que se suposava que ho tenia tot a la gran ciutat, decidia marxar a un poble tan inhòspit com Campredònia.

El motiu era evident. Li vaig mostrar El Quijote. Una edició antiga, potser de feia 50 anys. Vaig obrir un pàgina qualsevol i li’n vaig llegir un fragment. Acte seguit, carregat de solemnitat, em vaig posar a explicar que allò que més apreciava era poder fer arribar aquestes lletres a la gent de tot arreu. “La literatura o la vida!”, vaig exclamar, i vaig decidir que una no podia anar deslligada de l’altra.

Enrica va somriure. Ella havia ensenyat a escriure i a llegir al seu marit. Juanito només entenia la lletra d’Enrica i només escrivia per a ella. No era tan rude. Ella se sabia un tou d’oracions de memòria, del Quixot no en tenia ni idea. Finida la conversa vaig marxar a escola per conèixer-la pam a pam. Tenia una setmana per conèixer tota la gent i els racons del poble més menut de les Terres de l’Ebre ans no comencés a impartir classe.

A la tarda vaig anar al camp per mirar d’ajudar Juanito a collir unes quantes endívies i dues coliflors. Encara feia fred, massa per ser març. Però el senyor Cugat no semblava tenir-ne. Ell era com part de l’atmosfera, com si el fred llisqués per la seva pell o l’esquivés. Les seves mans semblaven estar llegint el terra i les plantes. Ell potser no en sabia de Quixots, però em va sorprendre la manera com llegia el camp.

Amb la seva veu aspra em va cridar perquè m’hi aproximés. Va agafar una mica de terra i la va deixar escapar lentament. “Demà plourà, ho noto perquè la terra s’ha enfosquit”. L’endemà plogué. No només ho va notar per la terra, crec que també ho va notar pel lleuger olor a sofre que ens regalaven els núvols.

La meva imaginació va començar a volar de sobte. Jo era més de Goethe que de Kant i això m’ajudava a entendre la poètica de la raó. “Literatura submergida”, vaig pensar tot somrient. Sobtadament, ja no pensava a ensenyar als alumnes, sinó a aprendre a llegir els nervis interns que deuen haver sota terra, les venes carregades d’aigua que circulen clandestinament i que nodreixen el camp.

Els núvols em van començar a semblar dansarines que em regalaven un espectacle mai abans vist. Els estels i les seves constel·lacions van començar a significar mapes conceptuals amb els quals guiar els meus passos. I el terra, el terra la matriu de moltes plantes i cau de molts animals.

Aquella nit vaig patir febre. Quasi no en recordo res, només els nens portant-me algun drap xop per posar-me’l al front. Però el matí següent fou encara més lluminós. Vaig marxar al mont tot sol. Vaig olorar totes les herbes, vaig rescatar bocins de terra de diferents indrets. Vaig recollir pedres. El meu alfabet començava a ser d’allò més natural. Els meus llibres, els camps cultivant fruits; la meva ploma, l’aixada.

La nit, més llarga. Els dies, intensos. Unes hores ensenyant i la resta del dia llegint la naturalesa tot fascinat pel desplegament de tots els seus significats. Llaurant la terra, tornant a ella una i altra vegada com un enamorat. Els pensaments em desbordaven a cada instant i m’omplien de felicitat. Contradiccions càlides.

El secret. A Campredònia vaig descobrir el gran secret. Tot allò que conté la terra després ens ho regala. Tot allò que som ens ho dicta ella i si errem és per no saber llegir-la prou bé. Un secret que voldria endur-me amb mi a la tomba perquè la gent aprengués a llegir-me, a buscar-me entre els grans d’arena, entre la “sang” de les oliveres i entre les llàgrimes de la rosada. La terra és un llibre i nosaltres en som les seves paraules. Això se’m va revelar. Tornar a la terra és complaure l’eternitat de l’alfabet orgànic del qual nosaltres en seríem una petita part. Viure en un llibre ens faria ser recordats; alimentar la terra ens farà ser eterns i, si algun dia algú llegeix aquesta troballa, serà perquè ha descobert el significat de la terra. Serà perquè m’haurà desenterrat.

Enrica i Juanito, si em moro a Campredònia enterreu-me al vostre hort, si us plau. Amb aquest text a dintre perquè alimenti el significat del paratge tan meravellós que m’heu permès conèixer. Vosaltres ja en sabeu el secret, jo només sóc un aprenent. Vosaltres acaricieu la terra quan la llaureu honorant els avantpassats. Jo a penes ho he sabut escriure.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

14/03/2020
Tal com estan les coses molta gent comprendrà que herois com Messi, Zidane, Pau Gasol i d’altres es quedin a casa i no arrisquin a agafar el covid-19.
15/10/2019
La nineta del cor verd fa dies que es mira la Lluna. La veu allà dalt tan sola que sent tristor per ella. Pensa a ajudar-la i creu que la millor manera de fer-ho serà construïnt un gran pont per arribar a ella i donar-li el seu cor.
15/09/2018
M'ha caigut un hivern a l'ull i se m'ha inflat, m'he fet el fort, m'he volgut aguantar  però he explotat i una llàgrima ha fet primavera. Capolls i papallones, formigues i grills,
03/09/2018
Ens vàrem declarar amor etern. Allà on anàvem tallàvem als arbres les nostres inicials rodejades d'un cor. Inclús vàrem comentar que mai no estimaríem a ningú tant com ens havíem estimat nosaltres dos.
10/08/2018
- Què volies dir-me? - Res. Mmmm. Què és un plaer lluitar sempre al teu costat. - El plaer és meu. Crec que sense tu, la meva vida no tindria sentit. - Ho dius seriosament?
19/03/2018
- ¿Cómo lo hacen en las películas para que no te importe la muerte de alguien, o que incluso la desees?
27/02/2018
Fa mesos que em costa escriure articles pròpiament filosòfics. El meu conatus està tendint cap a la ficció i la poesia i, tot i que en la primera branca em sento molt còmode, en la segona em sento com en una camisa d’onze vares.