Fer pensar és un bon regal de Nadal?

Perds els diners, segueixes sent tu? Guanyes un milió d’euros a la loteria, seràs la mateixa persona? Quina és la nostra essència? Perdre un braç ens fa deixar de ser qui som? Potser canviaria el nostre caràcter però, no seríem ningú altre. Què és allò que ens fa ser el que som? No m’atreveixo a priori a donar una resposta concreta, però sí que se’m passen pel cap moltes preguntes.

Les possessions, podrien ser fàcils de descartar. Sovint perdem i guanyem “coses” i no canvia res de manera forta en la nostra essència. Aparentment no canvia res. Els canvis petits i lents no s’aprecien a curt termini. Fa falta un observador extern per poder donar comptes d’aquests canvis. Per això quan algú fa temps que no veu a una persona coneguda la veu diferent, perquè guarda una fotografia mental del darrer cop que la va veure i la contrasta amb la present.

Les possessions ens poden fer canviar però ho fan segons la nostra manera de ser. Una persona egoista, amb molts de diners, és possible que s’hi torni més. Podria passar inclús que un altruista ho deixés de ser una mica. L’essència, m’arrisco a aventurar, no canvia, sinó que s’accentua o es difumina una mica segons si posseïm o no algunes coses.

L’entorn ens transforma? Quan estimo a alguna noia per exemple jo em torno molt creatiu, que no vol dir que crei coses de qualitat. Les meues amistats em poden fer sentir ganes de “donar a llum”. Hi ha gent que et permet potenciar-te, hi ha situacions que te potencien, d’altres te paralitzen. L’essència però canvia? I si pensem la vida com un camí essencial? Amb la genètica és més fàcil imaginar-s’ho. Hi ha coses escrites del nostre caràcter i d’altres d’adquirides. Faig hipòtesis, vosaltres ja em desdireu si de  cas. Allò que ens caracteritza es pot potenciar. Allò adquirit se pot canviar. Però l’essència, potser, només atengui a canvis graduals, d’intensitat. La corrent d’un riu no deixa de ser corrent per anar més lenta o més ràpida.

Quan algú me pregunta qui sóc em ve al cap la resposta “sóc una persona qüestionada”. De facto ho sóc, el meu interlocutor me fa una pregunta, i nosaltres no parem de fer-nos-en. Els meus coneixements no indiquen qui sóc, bé podria deixar de tenir-los si em pego un cop fort al cap. La meua professió molt menys, allò pel que cobro pot esvair-se tan ràpid com els núvols un dia d’estiu. Les meues possessions? Se’n van en orris tan ràpid! Però el meu present només és meu. Jo sóc la manera en què visc el meu present. Allò que faig amb ell.

Del meu passat només puc fer-ne guia de present, del futur un horitzó. Però el present és l’essència que dictamina com ens anem construint. Només som protagonistes i actors del temps que corre i això ens crida a prestar-li la màxima atenció possible. Prendre consciència i adonar-se’n de què qualsevol decisió tindrà les seues conseqüències i que algunes no ens agradaran, d’altres sí, ens ensenya molt en el nostre camí, ens ajuda a expandir-nos i a potenciar la nostra essència.

Si fas esport estàs present, notes el teu cos, la potència, el vent. Les endorfines t’emplenen de presència. Si tens moltes ganes de veure i algú se’t cola a la font que t’ha de saciar pots prendre-t’ho amb ira, pensant en allò que ja ha passat o també pots intentar pensar en allò que està sent. La teva espera, el teu present. Fer-se present de vegades vol dir saber esperar. Saber quedar, saber amb qui i com s’ha d’emprar el present de cadascú. És mentida quan algú diu que no té temps per quedar, és mentida perquè quan es desitja alguna cosa es fa l’impossible per dedicar-li temps. El que és veritat i s’ha de respectar és que potser prefereixi dedicar el seu present en una altra cosa.

Poc n’he definit sobre l’essència avui, però si que sé que la meua és una essència de trànsit, com ho és la mateixa vida.

I tu, què creus que és allò que et fa ser tu mateix?