Filosofia, fonoll, paraules d'amor

De vegades me passa que faig tanta broma que quan parlo en serio la gent se segueix pensant que estic de broma. Lo problema me ve de fàbrica. Des de menut que tinc vocació filosòfica encara que no sàpiga què vol dir exactament tenir vocació ni què en què consisteix exactament això de la filosofia. Suposo que vocació vol dir “estar avocat a quelcom” tot i que no ho tinc molt clar perquè hi ha gent que té vocació miserable i no està avocada a la misèria sinó que avoca als altres a la misèria.

I “filosofia” sempre he pensat que volia dir amor al saber però ara començo a pensar que vol dir saber estimar. Sembla un joc de paraules però no ho és i és que crec que jo estic avocat a saber estimar, o almenys a estimar sense saber-ne. Un veritable filòsof només sap d'amor però de vegades l'amor del filòsof pot ser molt avorrit així que des de xiquet que a part de saber d'amor em vaig aplicar una mica en saber d'humor.

La història de la filosofia està plena de moments amorosos i de moments humorosos. Per exemple, tot i que Nietzsche ho devia viure molt tràgicament, sincerament sembla molt divertit que un filòsof s'abraci a un ase tot submergit en una espiral de bogeria. Això sí, quan veig a un polític abraçat a un ase ja no me fa tanta gràcia. És curiós això de l'humor, s'ha d'anar en compte de no ferir, és com l'amor; també s'ha d'anar amb compte.

L'amor reclama cura per la cosa estimada. El bon humor també; no s'ha de banalitzar ni ha d'anar dirigit als dèbils, més aviat als poderosos, això ho vaig aprendre de Nietzsche. L'important sempre és el “com” més que el “què”. Si fas l'amor, vull dir l'humor amb tacte i amb sentiment allò que se'n desprèn pot aportat tant o més que la filosofia kantiana i permet aprendre sense haver de llegir-se  totxos com “Crítica de la raó pura” que és purament avorrida.

Lo meu pare, té amor a la terra, no a posseir-la, que quedi clar, sinó a treballar-la. Jo mai he sentit aquesta passió. Rudi, lo meu cosí, també és un crack de l'amor per l'agricultura, jo que sóc molt estalviador vaig decidir estalviar “agri” i em vaig quedar amb la cultura. Tot i això quan els sento parlar de la terra m'enamoro de la seua passió. La terra i els llibres no es poden posseir perquè si no se'ls treballa no t'aporten res i damunt s'han de treballar amb amor i molta cura. Són molt fràgils (sempre pot quedar-ne una patata amagada sota terra o un concepte entre línies que s'hagi passat per alt i que canvia el sentit de tot el text).

Ara bé lo punt fort. La filosofia no serveix per a res. Estimar no serveix per a res, només serveix per a servir, però jo, en tant que filòsof, no serveixo ni per a servier i a molta honra perquè això vol dir que ningú me podrà utilitzar, ni per a bé ni per a mal i si ho fa és que té molt poc sentit comú. La filosofia no pot ser servil, ha de ser feréstega, no t'ha de regalar les oïdes.

Un bon filòsof i molt feréstec, Heràclit, que considerava que “que tot flueix” ha passat a la història com un gran filòsof quan en realitat és un gran humorista, perquè s'han de tenir pebrots per tenir retenció de líquids (això va en serio) i proclamar als quatre vents que tot flueix, molts de pebrots. I s'ha de tenir un sentit de l'humor encara més bèstia per pensar que colgar-te de merda t'alliberarà de les retencions. En fi, no vos retenc més que la base principal de l'amor consisteix en intentar no retenir. Més aviat consisteix en regalar perquè tot allò que se dóna és allò amb lo que un al final se queda i tot allò que es retén és lo que al final se perd (gràcies papa per donar-me a conèixer esta frase i felicitats, t'estimo).