,
28/01/2014
Filosofia

I el teu poble a què fa olor?

El meu poble és singular, altament únic pel que fa a les olors. Alguns dies, depenent d'on bufi el vent olorarà a fleca. Hi ha una fàbrica de pastes i pans al polígon que desprèn una forta essència i que ho impregna tot fins a tal punt que quan la sents t'agafen ganes d'emportar-te un dolç a la boca.

De vegades, molt poques, Campredó ha fet oloreta a producte químic, i és que al polígon industrial que tenim a tocar n'hi ha unes quantes de factories d'aquest tipus. Els dies que Campredó s'ha llevat una mica química tot el poble ha pogut sentir com la distància entre fàbriques i cases és molt curta, que som, molt a pesar nostre, part d'un polígon (o que el polígon és part nostra tot i que a Tortosa no ho vegin així).

Tuf, sí, tuf, tal com sona. A ningú li passa per alt que la fàbrica de cel·lulosa desprèn una olor bastant desagradable i que evoca contaminació pels quatre costats. Tan bona olor que fan els llibres quan els estrenes... i mira, tothom quan naix déu fer mala olor, però és que la del paper és insuportable. Doncs aquesta simfonia silenciosa ha arribat algun dia al meu poble. Per sort, crec que podria comptar amb els dits de la mà les vegades que des de casa meua l'he sentit.

Llavors amenaça amb ploure i un se sent alleugerit perquè tot s'impregna de naturalesa i el poble evoca els camps de conreu que l'envolten. La terra s'humiteja, enforteix el seu olor i, sobtadament, sembla que tinguem el polígon industrial a desenes de quilòmetres de distància. Els pagesos se'ns aproximen i, fent volar la imaginació, podem notar el respirar del seu treball.

De vegades olor a fem, perquè a Campredó tenim granges de porcs i també perquè els pagesos enriqueixen els camps amb l'ajuda d'aquests materials naturals. Depenent d'on vingui el vent podrem sentir una cosa o una altra. Olor a herba, a aigua corrent i també olor a fang quan els plujats ens han ofert una treva.

Potser el poble, la majoria de les vegades, no faci cap mena d'olor. Només que de tant en tant, exposats a un entorn tan heterogeni arriben diferents essències com si fossin reis mags atrets per l'estel d'orient. Ara camp, ara fàbrica, ara cases i Campredó que és un poble envoltat per diferents universos, com una illa al mig d'un oceà, com una llar frontera entre el món industrial i l'agrícola intentant evitar que el primer es mengi al segon.
 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

19/11/2013
Un buit immens, un gran no-res com a potència d’alguna cosa. Espai en blanc, marbre sense tallar i centenars de milers de possibilitats dansant tot aproximant-se a la realització.
15/11/2013
Els sentiments poden arribar a dificultar l’acte de pensar. Una emoció intensa pot emboirar l’enteniment de tal manera que ens avoqui a fer judicis ràpids i segats.
02/11/2013
La primera vegada que vaig anar a Barcelona per estar-m’hi uns dies la tornada a Campredó se’m va fer estranya. Sentia a la gent parlar d’una altra manera, actuar diferent. Però no eren ells.
29/10/2013
Aprofitant la festa del cinema i que veure un film costa 2'90 euros vaig anar a veure “Prisioneros”. Esperava passar una bona estona i m'ho vaig passar molt malament, però em vaig sentir molt gratificat .
10/10/2013
Collons! És molt greu! Què ningú té sentiments per aquí? No, no estic recitant Shakespeare, estic indignat després d’haver-me trobat fa uns dies a un altre treballador d’ONG i haver-me atrevit a mantenir un breu diàleg amb ell.
28/09/2013
Què és la senzillesa? Possiblement és allò que trobes sense buscar-ho. És allò que et busca a tu des de l’espontaneïtat i l’alegria. “Senzill” és gaudir amb poca cosa tot agafant consciència de lo molt que és.
14/09/2013
Si la vida tingués banda sonora els núvols em regalarien Joan Valent, Insula Poètica. Plou una mica i quan cauen quatre gotes i cavalca la fresca és que és temps d’enyorança, almenys ho és per a mi.