Jump to navigation
Jo tinc la teoria de què la perfecció equival a inexistència. Per tant quan algú me diu que allò perfecte ha d’existir considero que ho diu més per desig que per arguments sòlids o lògics. Evidentment la meua teoria és només una aposta, una manera d’entendre el món no més vàlida que qualsevol altra, potser fins i tot menys vàlida.
Pas primer de la meua argumentació. Quan les coses funcionen a la perfecció no es fan de notar, dissimulen la seva presència. Quan un martell funciona no ens fa pensar en el martellejar. Una bona cetrillera d’oli que no regalima és més perfecta que una que sí que regalima. La primera faria que tot anés sobre rodes i per tant no cridaria l’atenció. L’absència, el no fer-se notar potser és una aproximació cap a la perfecció.
Que no es faci notar no vol dir que no existeixi. Aquest argument el tinc present. Tanmateix, si arribem fins a l’extrem del no fer-se notar i anem llimant aspreses, el no fer-se notar es converteix en senzillesa tant absoluta com un no res. No hi ha obra d’art més perfecta que aquella que insinua un buit. Un forat a la paret podria ser un quadre d’enorme bellesa. La paret desapareix i allí no hi ha res. Els límits cauen. Ens aproximem a lo infinit. Que quelcom sigui implica que es vagin creant límits. Fins i tot un pont pot arribar a ser límit, trenca l’aire.
La segona petjada és una petitesa per a la humanitat, i resa així: S’aprèn quan alguna cosa de l’entorn no funciona. Almenys això argumenta el psicòleg Bion. Quan tot va bé, no s’evoluciona. La evolució tendeix al moviment i el moviment està dissenyat per a retrobar aquella pau inicial on res molestava. L’ètica, en aquest sentit, podria ser una cinètica, una ètica del moviment adequat, la del buscar la senzillesa de moviment de l’inici. Aproximar-nos a la no existència. A la serenitat.
Al contrari del que se pugui pensar, aquesta teoria no és gens nihilista, ni tampoc fatalista. Que la perfecció sigui la no existència no implica que haguem de buscar-la. Simplement que ens hem d’aproximar amb jovialitat a la serenor. Allí on els ànims s’atemperen, allí on la calma fa acte de presència. Perquè no hi ha res més vital que el no sofrir i sentir com la realitat ens acarona. No existència no vol dir enfocar-se cap al desaparèixer sinó en enfocar-se cap a un trobar-se sense prejudicis, fer caure tot allò superficial i quedar-se només amb allò necessari.
Per això quan penso en la perfecció de la que me parlen, per exemple els Testimonis de Jehovà jo penso en una petita història que se’m va ocórrer un dia. “Hi havia una vegada la inexistència eterna, però ves per on que hi va haver algun problema i va aparèixer el temps, que no era res més que moviment, i amb el moviment van aparèixer els primers éssers vius, amb una ment similar a la no existència, senzills.
Més avant el moviment es va anar accelerant i van aparèixer éssers menys perfectes, els pluricel·lulars, d’entre ells el més bonic l’ésser humà que tenia l’habilitat de pensar la no existència i de gaudir-ne la seua serenor. La consciència humana estava dissenyada per gaudir la perfecció. Però ves per on que la inexistència va començar a sentir cels de que hi hagués un ésser imperfecte que la pogués comprendre i va decidir maleir a la humanitat. La seva maledicció no seria més que fer pensar a les persones que la perfecció implicaria existència i així, en aquest error, podrien gaudir de la bellesa de la perfecció però pagarien el preu del seu sofriment.”
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
