Jump to navigation
Si la vida tingués banda sonora els núvols em regalarien Joan Valent, Insula Poètica. Plou una mica i quan cauen quatre gotes i cavalca la fresca és que és temps d’enyorança, almenys ho és per a mi. La veritat no sé ni què enyoro, però em passa des de petit. Suposo que relaciono la pluja amb el no poder sortir de casa i el posar-me a dibuixar escenes surrealistes.
Però avui he quedat amb un amic, anem a un bar qualsevol, hem quedat per xerrar i no ens importa on. Almenys no per avui. Fa temps que no ens veiem i d’aquí una estona recordaré per quin motiu. No patiu, no és una història d’aquelles de vides truncades i reunides mercès a facebook. Seria massa romàntic per a mi.
Ens posem a parlar sobre temes generals com poden ser la possibilitat de què la lògica pugui arribar a esbrinar els fonaments de l’existència humana. Temes d’aquests banals, com podeu deduir. Doncs bé, no passen ni deu minuts que el meu amic comença a emprenyar-se amb el cartell de “La Mercè”. “Qui l’hagi dissenyat mereix cadena perpètua” em comenta. “És d’un mal gust similar a les obres d’art que pintava Hitler” continua.
Doncs bé, jo canvio de tema i comencem a parlar de feina. “Que si a la meva feina no em paguen, que si em van prometre que deixaria d’estar de pràctiques i ha passat un any i encara no he vist un duro, que si no trobo cap feina”. De sobte coincidim, és difícil avui en dia que en aquest tema dues persones discrepin. “Que si s’ha perdut el concepte de solidaritat, que si tothom escombra cap a casa seva sense pensar en els altres...”
Prou! Que si no ens escalfem, i de vegades s’han de centrar els esforços en les coses positives. Em poso a parlar-li de la filosofia de l’optimisme. “És una puta merda l’optimisme, és altament neoliberal”. Les seves frases em repiquen les orelles. Som amics, val, però a cada frase li surt una crítica enfurismada cap al món. Li parlaria de les tres bessones i segur que em contestaria que fomenten el feixisme.
En fi, ja cap al final de la conversa em confessa que la gent feliç li provoca borradures (quin nom té sarpullidos en català!). Estima a Woody Allen per la seva acidesa i pel seu tarannà trist i infeliç. Dit això començo a pensar que sempre li ha fet la culpa als demès del que li passava a ell. Ell mai havia suspès un examen, l’havien suspès per ser massa brillant o crític. Tampoc havia perdut mai cap amic, simplement no sabien valorar la seva acidesa...
A alçades d’ara us deveu estar preguntant si això és Salsa Rosa i si parlaré d’algun amic o, si per contra, no sabia què escriure i m’he posat a dir tonteries. Doncs bé, amb aquest article estic intentant il·lustrar que les persones o bé tenim tendències masoquistes o sàdiques. Analitzeu-vos bé i si sempre li feu la culpa al món del que us passa a vosaltres potser és que teniu una tendència “sàdica”, com el meu amic. Si, per contra, la culpa de tot us la feu a vosaltres mateixos és que sou “masoquistes”.
Evidentment això no vol dir que estem malalts, simplement que tenim una tendència. Dintre d’uns límits raonables aquesta tendència només afecta a la manera que tenim d’enfrontar la realitat. No s’ha de confondre la tendència amb la patologia. El masoquista veurà com els seus pares es barallen i potser se’n farà culpable a si mateix, depenent del seu grau de masoquisme. El sàdic veuria com es baralla en tothom i li faria la culpa a la resta. Evidentment parlo de casos exagerats perquè de vegades, les exageracions, ajuden a veure trets inherents en nosaltres mateixos que d’altra manera no veuríem i que per tant no podríem corregir.
Veure quina tendència tenim ens pot permetre treballar més racionalment i entendre que fer les culpes a uns o a d’altres de vegades no té cap utilitat. Fer anàlisi d’un mateix serveix no per identificar-se amb una tendència sinó per relativitzar-la i per permetre’s a un mateix a veure les coses amb més serenor. Ajuda a no caure en l’autocomplaença ni en l’auto flagel·lació, tampoc en la demonització dels demés. Perquè de vegades centrar-se en les petites coses permet fer salut. Ai! Què pesat que sóc! Perdó, això era una tendència masoquista. Prometo arreglar-ho.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
