,
24/09/2012
Filosofia

L'arbre del "t'estimo"

 

Per la textura del tall ja devia fer més de 50 anys d’aquell “t’estimo”. L’escorça d’aquell xop delatava que en una època pretèrita molts joves passejaven per allí, a foc lent, amb parella. Un “jo també” estrany donava que pensar. Es notava que aquest grafit era molt més nou. Una resposta a destemps? O el retorn al lloc per confirmar l’amor després de molts anys junts?

Noi sensitiu que passejava sovint per aquells paratges quasi bucòlics i que, llibreta en mà, es deixava endur per la seva imaginació. L’escriptura automàtica, la seva eina preferida. La claredat del bosc el seu medi ambient i el “t’estimo” un significant carregat d’intriga en una època en què ningú escriu als arbres, arbres llibreta abans de passar per indústria.

I una història que a Noi li sembla curiosa i que sense pensar li ha passat planejant pel seu capet carregat d’emocions. Un joc. Fet i amagar. Una noia jove que va deixant missatges als arbres perquè el noi a qui estima la pugui anar trobant. Un noi que per no perdre’s va tallant respostes a mesura que va trobant-se arbres alfabètics. Un bosc que devia ser dens anys enrere i que ara ja quasi s’ha quedat esquifit.

Noia jove que comença a córrer i que desapareix tot deixant d’escriure missatges brúixola que guiïn l’amant cap al seu ventre, la seva pell i el seu baix ventre. Amant que es perd i que marxa cap a la ciutat per veure si els edificis contenen algun missatge. De la carència d’arbres a la sobreabundància de les ciutats. Explosió de signes i pèrdua de l’orientació. Cartells “Per Sant Valentí t’estimo” i grafits “Nosaltres som el carrer” i el bosc és menys laberíntic.

El joc més llarg de la història i l’alè per seguir viu d’aquell qui no deixa de buscar i que encara que busqui sap que el que busca ja ho té a dintre. L’anhel de seguir el joc, de desitjar no parar d’anar descobrint i de deixar-se endur per l’aroma a seducció. La quotidianitat feta fascinació. Noi jove que veu en cada balcó la mirada de la seva estimada, aquells ulls que a cada tancar-se es reconvertien. La ciutat, el bosc dels amants, llenguatge d’àngels d’aquell qui sent i que per sentir sap que si cal recorrerà tot el món per trobar a la seva juganera preferida; aquella que després d’amagar-se i de molts anys de no donar senyals de vida ha fet de la vida un anhel.

Una llibreria i un llibre. “Segueix buscant-me”, títol estrany. Firmat per “noia ara ja no tan jove”. La sensació de plenitud, de la importància de viatjar cap a dintre d’un mateix i també per tot el cosmos. La intenció de no deixar-se emportar per la sotsobra. Una tomba. “Estic aquí.” Estrany epitafi. Un somriure infinit. Un arbre, una pala. Noi ja vell trobador, ple de felicitat. El seu moment. Busca una pala, es posa a cavar. S’arrupeix com un nadó i el seu cor es para de tant haver bategat. Feliç, es deixa robar l’ànima pel vent. I el joc es reinicia per damunt de la cúpula dels estels fixos, allí on l’infinit tremola.

 

Si els arbres tinguessin peus...

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

26/07/2014
Hi havia una vegada un noi, quan jo era un xiquet, que dibuixava amb un estil tan elaborat i amb uns tocs tan Marvel que jo només podia fer que quedar-me perplex amb els seus traços.
11/07/2014
Porta’m allí on neixen les petjades I conta’m qui ha dissenyat aquesta lluna Tan plena que regalima de desig. Camina’m ara que la gent no mira, Mira’m quan aquesta foscor marxi
18/06/2014
De menut somiava a ser un superheroi. El meu poder... dibuixar tot allò que se'm passes pel cap.
25/04/2014
Acabo de mirar “El jefe”, no sé per quin canal, i tinc la sensació de què els realitzadors cada vegada són més bons.
14/04/2014
Avui compto amb què tinc dues hores d’autonomia. Potser una mica més però no molt. Preparo ben bé el que faré. No puc quedar-me tirat a meitat del carrer i vull aprofitar al màxim aquest temps tan valuós.
22/03/2014
Al principi semblava que plogués, més de 100 cordills penjaven del vestíbul del Campus de les Terres de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili. Tot plegat, el conjunt era prou harmònic.