,
13/08/2017
Filosofia
La bruixa, el boig i baldanam
Foto:
Toni Ruiz

La bruixa, el boig i els clixés

A Campredó, quan jo era menut, hi vivia una bruixa. La veritat és que el meu poble és un lloc fascinant on les supersticions i les raons copulen amb més força que a d'altres llocs de les Terres de l'Ebre i de Catalunya. No en va, n'és capital metafísica i superrealista. Però centrem-nos en l'anomenada bruixa que crec que és el que realment interessa del que m'agradaria explicar.

El nét d'aquesta dona era amic meu i una mica desastre i el cas és que vivia amb ella i no amb la seva mare. Tot i això no ens vam atrevir, ni jo ni la resta de companys de classe, a preguntar-li per la granera o les pocions de la seva àvia. A nosaltres ens impressionava al mateix temps que ens atreia que hi hagués una bruixa al poble. La fascinació per allò estrany és propi de la infància. Fascinació que es transforma en revel·lia durant l'adolescència, i en resignació a l'adultesa.

Aquella bruixa ho era per un motiu molt singular. El seu cabell. Es veu que hi ha una norma no escrita que prescriu a les dones anar escurçant la longitud del seu cabell a mesura que es van fent grans fins a tal punt que durant la bellesa ja l'haurien de portar tan escurçat com un home que no sofrís d'alopècia.

Als anys 80 a totes les criatures d'EGB ens semblava que aquells cabells llargs només podien ser d'una bruixa que segurament feia pocions amb gripaus i llengües de serp, o quelcom similar. No hi havia cap altra dona de 60 anys o més que portés aquells cabells que li arribaven fins la part baixa de l'esquena. A sobre, anava sense tintar. Les canes li donaven un toc més esotèric al nostre semblar.

Passats els anys, les nostres cabòries, encara que avui dia ens creguem molt revolucionaris en qüestió d'acceptació de la diferència, no han canviat tant com ens pensem. Hi ha cànons i etiquetes que vulguem o no estan inserides al nostre cervell marcades a foc. Quan explicava que estudiava filosofia, per exemple, molta gent se'n feia una imatge mental molt clara. Evidentment no pensaven en Guardiola, sinó més aviat en algú d'estil de vida desenfadat i bohemi, fumeta i amant de l'alcohol.

Necessitem certs clixés per orientar-nos a la nostra vida. Valors no escrits que determinen quin lloc ocuparem a la comunitat en què vivim. Així que, a mi que m'agrada intentar sortir del solc, em cal intentar consolidar-me com a figura no estrambòtica per després portar a la pràctica certs actes estrafolaris. Com a persona correcta i ètica que intento ser però amb ganes de provocar el pensament en d'altres no em puc estar de practicar certs actes inesperats que evidentment provoquen que se m'etiqueti. Després, en tant que ésser pensant, em toca mostrar que els mateixos clixés només són eines de fulla caduca.

Sense anar més lluny, l'altre dia vaig decidir anar a les Festes del Renaixement vestit d'època actual però amb falda en lloc de pantalons. Molta gent anava vestida d'època, d'altra no. Però jo, a ulls de molts, era com una espècie dissonant. Aquella nit jo era un transvestit. No encaixava, com tampoc ho sol fer el meu amic il·lustrat Toni Ruiz, que per aquestes jornades se sol vestir de Súper Baldana.

La veritat és que no volia provocar. Només m'apetia sentir el que se sent al portar falda i creia que una festa de disbauxa i molt d'alcohol era un bon moment per sentir l'experiència. Clar que jo no bec alcohol durant les festes, no sigui cas que algú m'assetgi. L'absència d'alcohol al meu organisme va provocar que a l'inici sofrís un atac de timidesa. Després ja em va anar passant. Però més de 10 amics i coneguts me van preguntar per quin motiu portava falda. M'apetia i poca cosa més. Potser esperaven alguna resposta més sarcàstica, venint de mi. No pas. Al Renaixement sonava música de l'època moderna i en certs moments es respirava un ambient de l'època medieval més tirant a decadent que no pas a renaixentista i no vaig preguntar-li a ningú el per què.

Clixés que ens faciliten la vida sovint i que ens la dificulten d'altres vegades. Valors que ara poden ser positius i passar a ser negatius en menys de 20 anys. Minories que reclamen ser respectades i que posteriorment poden arribar a exercir violència sobre les noves minories. És difícil sortir del binomi bo-dolent. Però amb la meva falda i l'atreviment de “la bruixa” jo crec que s'aconsegueix treure a la llum quelcom que queda amagat: qui surt del solc, sigui quin sigui aquest traç, provoca espasmes.

Ja callo. Torno al solc, no sigui cas que em perdi. Però no us preocupeu que jo només entro per fer una mica el cànid. Miro, callo i somric i,... si tinc una mica de sort, també faig somriure.  

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

19/11/2013
Un buit immens, un gran no-res com a potència d’alguna cosa. Espai en blanc, marbre sense tallar i centenars de milers de possibilitats dansant tot aproximant-se a la realització.
15/11/2013
Els sentiments poden arribar a dificultar l’acte de pensar. Una emoció intensa pot emboirar l’enteniment de tal manera que ens avoqui a fer judicis ràpids i segats.
02/11/2013
La primera vegada que vaig anar a Barcelona per estar-m’hi uns dies la tornada a Campredó se’m va fer estranya. Sentia a la gent parlar d’una altra manera, actuar diferent. Però no eren ells.
29/10/2013
Aprofitant la festa del cinema i que veure un film costa 2'90 euros vaig anar a veure “Prisioneros”. Esperava passar una bona estona i m'ho vaig passar molt malament, però em vaig sentir molt gratificat .
10/10/2013
Collons! És molt greu! Què ningú té sentiments per aquí? No, no estic recitant Shakespeare, estic indignat després d’haver-me trobat fa uns dies a un altre treballador d’ONG i haver-me atrevit a mantenir un breu diàleg amb ell.
28/09/2013
Què és la senzillesa? Possiblement és allò que trobes sense buscar-ho. És allò que et busca a tu des de l’espontaneïtat i l’alegria. “Senzill” és gaudir amb poca cosa tot agafant consciència de lo molt que és.
14/09/2013
Si la vida tingués banda sonora els núvols em regalarien Joan Valent, Insula Poètica. Plou una mica i quan cauen quatre gotes i cavalca la fresca és que és temps d’enyorança, almenys ho és per a mi.