,
19/06/2012
Filosofia

La febre "Signiori, signiora"

Últimament ja m'he acostumat a sentir la melodia dels “Signiori, signiora” cada vegada que pujo al metro. Els “Signiori, signiora” no són un grup de música, tampoc un grup de folklore però jo els anomeno així perquè són un conjunt de pidolaires que sempre comença les seves oratòries per aconseguir fer llàstima proferint el ja esmentat “signiori, signiora”. De fet, el que uneix als que utilitzen aquesta petició és que ho fan tots de la mateixa manera només canviant petits detalls, amb un to més mecànic que el servei d'atenció a l'usuari d'una companyia de telèfons i amb  més agressivitat que patetisme.

 

Pujo al vagó del metro, em poso a llegir i de sobte sento amb una veu histriònica i rallant la violència: “signiori, signiora io sonno un joven que no tene trabajo, io busco trabajo. Perdone signiori, signiora no quiero de molestar (però us molesto), cinco centi no son nada para usted y mucho para mí... Si tiene cinco centi, para mí mejor .” Hi ha les variants de la cega, de la coixa (és la mateixa persona que la cega), la del jove que no té treball i que fa cinc dies que no menja; te'l trobis el dia que te'l trobis fa cinc dies que no menja. També tenim les seves amigues carteristes,... No critico la seva feina, però coi! Una mica d'espontaneïtat i de variació de discurs, no?


Anar amb transport públic és anodí, sobretot si escoltes sempre la mateixa melodia. Fa uns dies, però, enlloc de pujar-hi uns “signiori, signiora” van pujar uns mossos d'esquadra uniformats (ara fan patrulla per dissuadir). Un d'ells va pujar amb una gorra a la mà, suposo que per calmar-se la suor. Jo que anava despistat i només vaig veure la gorra vaig tirar una almoina. Més que res perquè vaig pensar que es tractava d'un pidolaire silenciós, que no alçava la veu per no molestar i vaig voler agrair-li el gest.

 

La vaig cagar de ple. El policia es va enfadar molt amb mi. Va pensar que el vacil·lava. Jo que no sóc de vacil·lar vaig intentar explicar-me. També li vaig comentar que no entenia per què els molestava que els donés diners de bon grat quan la majoria de gent a qui ells li extreuen els diners ho fa enfadada. Millor hagués callat. Em van demanar el D.N.I.. No el portava al damunt. Multa al canto. Sabeu què vaig fer? Doncs els hi vaig agrair que em multessin perquè vist lo vist si m'enfadava els hi donaria una alegria i jo, ara ja sí que no, no els hi volia donar cap alegria.

 

Gràcies per multar-me senyors policies. Només espero que aquests diners vagin destinats a millorar el vostre català. El parleu forçadament, com si us molestés parlar-lo. També podríeu destinar els diners a fer classes d'ètica, tot i que em fa por que només aprovàssiu l'assignatura “tolerància zero.”

 

Evidentment tot això no ho vaig dir. Jo no tinc el valor ni l'instint necessaris per encarar-me a dos policies, menys des de que els mana Puig. Però sí que ho vaig pensar quan a l'hora d'anar a tirar la moneda em van mirar somrient com entenent que ho havia fet sense voler. Ho vaig pensar perquè em va sorprendre que fossin tan educats amb mi i tan comprensius i segurament ho vaig pensar i ho he decidit escriure perquè de vegades la realitat és més avorrida que la ficció i perquè ,coi, de vegades jo també sóc injust i cruel amb determinats col·lectius. Ho sóc perquè no arribo a comprendre la manera en què exerceixen la seva brillant feina de manteniment de l'ordre tot acariciant la gent amb els seus bastonets de goma o les seves pilotes quasi de joguina i sent durs amb els més dèbils i dèbils amb els més durs.

 

Signiori, signiora perdó per haver-vos pidolat el vostre temps. He començat parlant-vos dels inconvenients que una persona es pot trobar al metro (m'he oblidat del preu del bitllet) i he acabat parlant del tarannà de cert sector que ha oblidat que serveix al poble i que ara se n'ocupa de promoure la delació i d'incriminar la societat que està patint l'okupació del nostre país per part dels tecnòcrates i del sistema financer.

 

Signiori, signiora tenim un problema, no estem anant a l'arrel del problema i quan hi anem ens foten a la presó. Sort de “La Caixa” que col·labora a La Marató de TV3 mentre uns energumens ens manifestem en contra seva només perquè s'han “apropiat” uns quants milions d'euros de la gent que ara necessita la seva almoina! Signiori, signiora, "La Caixa", si tienen unos centis, para mí mejor.

 

 

 

No més delació ni incriminació de la ciutadania que lluita pels drets d'una majoria silenciada: http://llibertatrubeniandreu.blogspot.com/p/i-tu-que-pots-fer.html

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

19/11/2013
Un buit immens, un gran no-res com a potència d’alguna cosa. Espai en blanc, marbre sense tallar i centenars de milers de possibilitats dansant tot aproximant-se a la realització.
15/11/2013
Els sentiments poden arribar a dificultar l’acte de pensar. Una emoció intensa pot emboirar l’enteniment de tal manera que ens avoqui a fer judicis ràpids i segats.
02/11/2013
La primera vegada que vaig anar a Barcelona per estar-m’hi uns dies la tornada a Campredó se’m va fer estranya. Sentia a la gent parlar d’una altra manera, actuar diferent. Però no eren ells.
29/10/2013
Aprofitant la festa del cinema i que veure un film costa 2'90 euros vaig anar a veure “Prisioneros”. Esperava passar una bona estona i m'ho vaig passar molt malament, però em vaig sentir molt gratificat .
10/10/2013
Collons! És molt greu! Què ningú té sentiments per aquí? No, no estic recitant Shakespeare, estic indignat després d’haver-me trobat fa uns dies a un altre treballador d’ONG i haver-me atrevit a mantenir un breu diàleg amb ell.
28/09/2013
Què és la senzillesa? Possiblement és allò que trobes sense buscar-ho. És allò que et busca a tu des de l’espontaneïtat i l’alegria. “Senzill” és gaudir amb poca cosa tot agafant consciència de lo molt que és.
14/09/2013
Si la vida tingués banda sonora els núvols em regalarien Joan Valent, Insula Poètica. Plou una mica i quan cauen quatre gotes i cavalca la fresca és que és temps d’enyorança, almenys ho és per a mi.