Jump to navigation
Uf! I després d’un “uf” com se pot continuar? Què se pot dir quan te sents superat? No ho sé, perquè una exclamació d’aquest tipus, en el meu cas, vol dir sentir-me superat per sensacions i experiències i tot allò que me supera se m’escapa de les mans. El llenguatge ordinari no està capacitat per expressar allò que m’embarga. De fet, la poesia serveix per poder plasmar sensibilitats que no se poden explicar sinó que s’han d’implicar.
Guau! Paraules comodí, ambigües i bagues però que són com tubs d’escapament que permeten deixar anar el suficient aire que oprimeix el pit quan s’està davant d’allò corprenent. Allò primigeni, incapacitat d’articular frases, però guau! I pots fer-te entendre, pots comunicar i traspuar l’esperit que t’embriaga. La cara cobra vida habitualment quan surt el “guau”, les expressions facials se’ns escapen de les mans, per això és molt difícil simular un estat d’aquest tipus.
Mmm! No sé com explicar-ho. Però ni ho intento, el meu cos s’explica per sí mateix. El sentit no està en l’articulació d’unes grafies de vent, sinó més aviat en el desplegar d’una mirada. La poètica del cos que s’entrellaça i que connecta amb el causant. La música te fa ser música, si t’arriba te transforma en ritme i melodia. No cal llenguatge verbal. Sentir i expressar pot tenir a veure amb expressar allò que un és, la manera amb que un viu.
Sííí! La poesia s’encalla si no és vital, si no expressa alguna cosa autèntica. No és qüestió d’intel·ligència. La bona poesia no s’ha d’explicar, se sent. Se viu i se penetra en ella. Poesia no és només versar; és compartir, potser dibuixar, dissenyar, mirar, tocar, donar classes, etc. La timidesa mateixa és font de poesia perquè al convertir-mos en incapaços d’explicar directament les coses mos convida a que mos inventem mil maneres d’aproximar-mos a l’altra gent de manera subtil.
Olé! La subtilesa despulla i la persona tímida se sent, sovint, despullada. La intimitat només s’estableix allí on han caigut les vestidures. La intimitat és l’espai on sentir-se despullat excita i estimula. L’estat de timidesa, per la seua part, converteix el despullament en temor, en desprotecció i en recerca de petites muralles. Exposició, expressió, transmissió, recepció. Quan hi ha timidesa se sent que l’altra persona veurà tot allò que som, que mos arribarà a dintre, que no mos podrem protegir per evitar-ho.
Oh! Quan se transmet, arriba allò que volem significar o s’entén alguna cosa diferent del que volem dir? Com se convida a una persona tímida a que se senti a gust, desvestida i vestida a al vegada? I sí entén alguna altra cosa del que li voldríem dir? Com t’hi aproximes sense fer pujar les seues defenses i la convides a passejar pel teu espai íntim? Vestint de poesia l’entorn, podria ser, no? Allò que la persona que tenim davant percep, no sabem com filtrarà la informació, no sabem com ho entendrà. Aquest fet no depèn de nosaltres. El que sí que depèn és la nostra manera d’obrir espais i això sí que se pot treballar. Acollir i deixar anar. No mantenir, fluir. Gaudir del moment i ser conscient de què cadascú té els seus tempos. La felicitat podria consistir en acceptar i gaudir d’allò que se té al davant tal com allò és.
Bufff! La poesia és així de tímida. Diu sense dir, calla dient molt. Si s’està obert al seu missatge se pot comprendre i experimentar el seu significat. De la mateixa manera que no podem pretendre que una rosa s’obri en flor quan vulguem no podem pretendre que la timidesa de la que estem fetes certes persones s’esvaeixi quan ho desitgem. Hi ha timideses, a més, que són del color dels ulls quan els colors dels ulls volen ser els de la nit. Hi ha poesies que encara que escrites en prosa tenen el propòsit d’intentar dir allò que no són capaces de dir, que donen voltes per poder despullar-se sense sentir desprotecció. Hi ha vida allí on la vida se deixa seduir. Timidesa íntima, d’allò que no se’n pot parlar s’ha de poetitzar.
PD: La poesia és l’art de trencar finestres a cops de lluna quan els vidres impedeixen comunicar. També podria ser una tècnica útil per evitar incendis de neu que glacessin els pulmons.
PPD: Incendis de neu és un gran joc de paraules de Love of Lesbian.
PPPD: Santi, no és un robatori, és un homenatge. Jajajaja.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
