,
01/10/2012
Filosofia

La realitat té moltes cares: et quedaràs només amb una?

 

Joan caminava amb Paula i cada dos per tres li anava preguntant “per què plouen els teus ulls?”. Paula plovia de por i d'alegria. De fet passejar pels abismes no era gens fàcil, ni abans ni tampoc ara. Aquella por que de vegades ens fa fugir, que d'altres ens paralitza i que de vegades ens fa ferir als demès. La por que ens torna egoistes perquè aconsegueix que focalitzem l'atenció en nosaltres mateixos i no en el nostre entorn. Entorn abismal i alegria perquè l'alegria és un convit a donar tot el que un té dintre seu.

 

Roman sempre escriu històries estranyes i sovint massa superrealistes. Això és el que pensa Paula tot i que mai li ha arribat a comentar a Joan. Ella voldria més realisme, històries més senzilles i més quotidianes. Joan és el seu escriptor preferit perquè escriu música i perquè després la toca i no fa com Roman que deixa paraules penjades per a què algú se les trobi i es faci amb elles un vestit de reflexió. Ella vol moviment i Joan li ho dóna.

 

Però tan Paula com Joan depenen del que vulgui escriure Roman. I a Roman li feia il·lusió que Paula plogués en lloc de plorar. Aquest petit detall figurava al primer esbos de guió. Però l'home que es van trobar no figurava a la idea inicial, de cap manera. Però és que se'l van trobar de veritat. Hi havia un home, prim, alt i ros que semblava un tronc. Estava allí plantat al mig d'un parc com si estès practicant ioga. Tenia els ulls oberts. Joan se li va aproximar tot feliç i li va preguntar “què fas aquí assegut? Potser medites?”. El noi alt, de nom Jordi, li va contestar amb resignació “no medito pas, m'estic preparant des de fa anys per fracassar i així evitar desencisos”. Joan encuriosit i fascinat i amb una interrogació plena d'èmfasi li va soltar “i què? T'ha anat bé?”. Jordi, sobri però afectat se'l va mirar de reüll i tot per acabar dient “Tota la meva vida ha estat un fracàs però ara he après a afrontar millor aquesta situació”.

 

La conversa es va dilatar tant en l'espai com en el temps. Joan, Paula i Jordi anaven conversant pel parc com qui dansa sobre el gel. Paula i la seva pluja, Joan i la seva alegria i Jordi i el seu aguant; els tres junts tot desitjant que aquella conversa durés fins al final de la nit. Paula, sincera com era ella, al final, desprès de més d'un milió de paraules escoltades li va asseverar a Jordi: Tota la teva vida ha estat un fracàs, i t'hi has entrenat tant com has pogut. Perquè no proves ara d'entrenar-te per a l'èxit?

 

Silenci absolut. Els ulls de Jordi, des de llavors, ja no miren igual.

 

 

 

 

PD: El 5 d'octubre hi ha l'estrena prevista del programa “Amb filosofia” del Canal 33. Hi haurà la presència de filòsofs com Miguel Morey, Fina Birulés o Xavier Rubert de Ventós, cantants com Raimon i escriptors com Vila Matas. Tot plegat pinta molt bé. Us deixo l'enllaç del vídeo de presentació: http://vimeo.com/49903564

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

19/11/2013
Un buit immens, un gran no-res com a potència d’alguna cosa. Espai en blanc, marbre sense tallar i centenars de milers de possibilitats dansant tot aproximant-se a la realització.
15/11/2013
Els sentiments poden arribar a dificultar l’acte de pensar. Una emoció intensa pot emboirar l’enteniment de tal manera que ens avoqui a fer judicis ràpids i segats.
02/11/2013
La primera vegada que vaig anar a Barcelona per estar-m’hi uns dies la tornada a Campredó se’m va fer estranya. Sentia a la gent parlar d’una altra manera, actuar diferent. Però no eren ells.
29/10/2013
Aprofitant la festa del cinema i que veure un film costa 2'90 euros vaig anar a veure “Prisioneros”. Esperava passar una bona estona i m'ho vaig passar molt malament, però em vaig sentir molt gratificat .
10/10/2013
Collons! És molt greu! Què ningú té sentiments per aquí? No, no estic recitant Shakespeare, estic indignat després d’haver-me trobat fa uns dies a un altre treballador d’ONG i haver-me atrevit a mantenir un breu diàleg amb ell.
28/09/2013
Què és la senzillesa? Possiblement és allò que trobes sense buscar-ho. És allò que et busca a tu des de l’espontaneïtat i l’alegria. “Senzill” és gaudir amb poca cosa tot agafant consciència de lo molt que és.
14/09/2013
Si la vida tingués banda sonora els núvols em regalarien Joan Valent, Insula Poètica. Plou una mica i quan cauen quatre gotes i cavalca la fresca és que és temps d’enyorança, almenys ho és per a mi.