La Revolució del sentit de les paraules

Cada dia que passa desaprenc una mica més a escriure. Me'n dono compte de què porto un fardell de paraules i que es van escampant pel terra aleatòriament. Escric tal com cau el so que porto entre les mans i que es descarrega silenciós. Ja no subjugo les vocals a la meva voluntat ni interessos, almenys cada vegada ho faig amb menys persistència. Neix la lletra “a” acompanyada d'una “h” i si s'escau inclouré una “i” harmònica que finalitzarà amb la “r” que porto com a inicial i que cada dia m'agrada amb més intensitat.

Agafo el llàpis, o potser el teclat, si s'escau el bolígraf. Em miro l'estri que em captiva. Aprenc les gràcies i les seves virtuts i em pregunto si no és ell qui escriu de part meva. Assegut, abans de copsar la primera frase, segueixo el ritual mirant el tou de llibres que em rodeja. La “vida” làctia que em dóna de mamar pensaments i que és salvatge em requereix de tot el meu esforç per nodrir-me. Em miro els llibres i sento, serè, que estic a punt de sortir d'òrbita amb la meva nau especial. Sé que puc viatjar per infinitats de sistemes. Després de contemplar la sala de comandament ja estic llest. Puc iniciar el camí.

Cada nit desaprenc a pensar. Recapitulo totes les meves fortaleses i faig que tingui lloc la catàstrofe. Cauen els murs i s'obren noves possibilitats. Des de petit he portat la nit a sobre, diria que dins meu. He aprés que no cal travessar-la per deixar de sofrir. No la puc creuar de cap manera. Només puc convertir-me, jo mateix i jovial, en aquesta nit. La foscor del pensament és tant necessària com ho és la seva llum. Cal que valorem les paraules abans de jutjar-les. Cal estimar cada cadena de lletres com si les paraules es poguessin esgotar algun dia. Com si el seu recurs fos limitat. Com si abusar d'elles pogués aniquilar-nos.

Salvatges galopen els sentiments i hi ha qui vol domar-los amb llenguatge. Jo no tinc aquesta capacitat, les meves dues llengües m'han temperat a mi. En sóc el seu soldat a foc lent. És per això que sento un dolor punyent quan algú executa el sentit de les paraules. Sento com si algú les afusellés i cometés un crim. Els eufemismes i perversions del llenguatge són tortura simbòlica. Limiten el pensament i domestiquen l'ésser humà. Esclavitzen.

María Zambrano i Friedrich Nietzsche, Laura Llevadot i Miguel Morey, Pili Andreu i Cèlia Porres em van ensenyar a estimar allò que em posseeix i que em crida constantment a buscar atorgar dignitat al llenguatge, a ser l'humil serf del significat de les paraules. Josep Maria Esquirol i Xavier Anta em van acompanyar, cadascú a la seva manera, en aquest desaprendre que és intens.

Què significa “responsabilitat” després de l'abús que de la paraula se n'ha fet des de l'àmbit idiota (significat grec de la paraula) de certs polítics (significat modern de la paraula)? Potser reciclar vol dir destruir completament per tornar a construir amb una despesa desorbitada pagada pels consumidors en tant que ciutadans i pels ciutadans en tant que consumidors? ECOEMBES confon ecologia amb economia i benefici? Ho fa a consciència “ecològica”? Liberalisme i democràcia són sinònims? A Xina els militars encara riuen.

No sé què vull dir quan dic, només sé que em deixo endur pel rigor de l'estima al llenguatge i que aquest parla per mi creuant el meu cos com un exèrcit de punyals. No sento dolor, sinó la felicitat de l'alliberament.

Camino, veient possibles revolucions carregades de present en la manera d'entendre i de tenir cura d'allò que diem.

Bona nit avui que plou i que encara és de dia. Desaprenc. Hi ha camí. Vosaltres també podeu construir el vostre.