Jump to navigation
Aprofitant la festa del cinema i que veure un film costa 2'90 euros vaig anar a veure “Prisioneros”. Esperava passar una bona estona i m'ho vaig passar molt malament, però em vaig sentir molt gratificat . Les interpretacions de tots els actors són brillants, la direcció és mestra i el guió està prou bé, però la versemblança que transmet mossega la ment.
Primera aturada: La trama. Dues famílies perden les seues filles petites mentre estan sopant. Algú les ha segrestat. Una caravana aturada davant casa seva en el moment de la desaparició els fa sospitar. Primer sospitós, un noi amb discapacitat. Veredicte: innocent; però no per a un dels pares de les víctimes.
Segona Aturada: El dilema. No seguiré perquè això no és una crítica de cinema. No. Només és el punt d'inici d'una petita reflexió. “Prisioneros” planteja un dilema. O almenys me'l planteja a mi. El de la justícia. Durant tota la nit, a part de patir, anava pensant si la justícia havia de ser passional o freda? Si la justícia pot estar en mans de les víctimes o no?
Entenc que quan algú sofreix vol venjar-se d'aquell qui l'hi ha fet mal. Però justament per aquest motiu considero que la víctima s'ha de distanciar de la figura de jutge. En primer lloc perquè sent jutge també seria part implicada i en segon lloc, perquè els sentiments intensos emboiren la raó. És difícil d'assimilar-ho, és evident que si jo sofrís un acte de crueltat extrema voldria que s'apliqués tota la força per condemnar-ne l'autor. Però també queda clar que si s'apliqués allò que jo desitjo no tindríem justícia sinó venjança.
Què és la venjança? Un cercle viciós que desencadena més venjança. Si un se sent ofès i intenta venjar-se segurament provocarà més ofenses que també voldran ser venjades. És qüestió d'economia, la venjança provoca un desgast social molt greu.
Tercera aturada: La resolució. Ahir a Estrasburg es va aplicar una resolució. S'invalida una llei espanyola per castigar de per vida terroristes. Entenc que les víctimes es cabregin i molt. No entenc que l'Estat espanyol s'alteri i s'afligeixi tant. Queda clar que el terrorisme s'ha de penalitzar. El que no queda clar és que la justícia espanyola no actuï tal i com ho demana Europa, quan vol ser Europa.
El Gobierno ha actuat sempre, en qüestions de terrorisme, saltant-se certes normes. Fent-me plantejar quines situacions ens poden permetre procedir deixant de banda la llei i l'ètica. En quins casos podem fer excepcions? Espanya amb el cas GAL i amb el règim de penes per a terroristes d'ETA s'ha centrat en mostrar-se implacable i forta. Però no són els càstigs una demostració d'impotència? Aquell que no pot perdonar té una manca, la de la serenitat i la plenitud.
El Gobierno actua com a víctima i com a jutge i, comença a sobrepassar-se en la manera d'impartir justícia. Generant així més escalades de violència. Quan els terroristes siguin castigats per damunt de la llei les seves famílies li tindran odi a l'Estat. Recordem que ETA neix per lluitar contra el franquisme, però boja de ràbia comença a descontrolar-se.
Em sembla que Estrasburg ha actuat tal i com s'ha de fer, seguint la llei. Tanmateix jo no sóc advocat i reconeixeré els meus errors si algú me'ls explica correctament. Em genera dolor tot tipus de violència, tant si bé d'ETA, com del Franquisme, com del catalanisme o de l'espanyolisme, de gènere o de número. Tota violència em sembla reaccionària. Per aquest motiu entenc a les víctimes, però les animo a què no vulguin lluitar contra els “monstres” que els han fet mal, perquè com deia Nietzsche “quan es lluita contra un monstre es corre el perill d'acabar sent com ell.”
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
