,
29/10/2013
Filosofia

La sentència d'Estrasburg

Aprofitant la festa del cinema i que veure un film costa 2'90 euros vaig anar a veure “Prisioneros”. Esperava passar una bona estona i m'ho vaig passar molt malament, però em vaig sentir molt gratificat . Les interpretacions de tots els actors són brillants, la direcció és mestra i el guió està prou bé, però la versemblança que transmet mossega la ment.

Primera aturada: La trama.
Dues famílies perden les seues filles petites mentre estan sopant. Algú les ha segrestat. Una caravana aturada davant casa seva en el moment de la desaparició els fa sospitar. Primer sospitós, un noi amb discapacitat. Veredicte: innocent; però no per a un dels pares de les víctimes.

Segona Aturada: El dilema.
No seguiré perquè això no és una crítica de cinema. No. Només és el punt d'inici d'una petita reflexió. “Prisioneros” planteja un dilema. O almenys me'l planteja a mi. El de la justícia. Durant tota la nit, a part de patir, anava pensant si la justícia havia de ser passional o freda? Si la justícia pot estar en mans de les víctimes o no?

Entenc que quan algú sofreix vol venjar-se d'aquell qui l'hi ha fet mal. Però justament per aquest motiu considero que la víctima s'ha de distanciar de la figura de jutge. En primer lloc perquè sent jutge també seria part implicada i en segon lloc, perquè els sentiments intensos emboiren la raó. És difícil d'assimilar-ho, és evident que si jo sofrís un acte de crueltat extrema voldria que s'apliqués tota la força per condemnar-ne l'autor. Però també queda clar que si s'apliqués allò que jo desitjo no tindríem justícia sinó venjança.

Què és la venjança? Un cercle viciós que desencadena més venjança. Si un se sent ofès i intenta venjar-se segurament provocarà més ofenses que també voldran ser venjades. És qüestió d'economia, la venjança provoca un desgast social molt greu.

Tercera aturada: La resolució.
Ahir a Estrasburg es va aplicar una resolució. S'invalida una llei espanyola per castigar de per vida terroristes. Entenc que les víctimes es cabregin i molt. No entenc que l'Estat espanyol s'alteri i s'afligeixi tant. Queda clar que el terrorisme s'ha de penalitzar. El que no queda clar és que la justícia espanyola no actuï tal i com ho demana Europa, quan vol ser Europa.

El Gobierno ha actuat sempre, en qüestions de terrorisme, saltant-se certes normes. Fent-me plantejar quines situacions ens poden permetre procedir deixant de banda la llei i l'ètica. En quins casos podem fer excepcions? Espanya amb el cas GAL i amb el règim de penes per a terroristes d'ETA s'ha centrat en mostrar-se implacable i forta. Però no són els càstigs una demostració d'impotència? Aquell que no pot perdonar té una manca, la de la serenitat i la plenitud.

El Gobierno actua com a víctima i com a jutge i, comença a sobrepassar-se en la manera d'impartir justícia. Generant així més escalades de violència. Quan els terroristes siguin castigats per damunt de la llei les seves famílies li tindran odi a l'Estat. Recordem que ETA neix per lluitar contra el franquisme, però boja de ràbia comença a descontrolar-se.


Em sembla que Estrasburg ha actuat tal i com s'ha de fer, seguint la llei. Tanmateix jo no sóc advocat i reconeixeré els meus errors si algú me'ls explica correctament. Em genera dolor tot tipus de violència, tant si bé d'ETA, com del Franquisme, com del catalanisme o de l'espanyolisme, de gènere o de número. Tota violència em sembla reaccionària. Per aquest motiu entenc a les víctimes, però les animo a què no vulguin lluitar contra els “monstres” que els han fet mal, perquè com deia Nietzsche “quan es lluita contra un monstre es corre el perill d'acabar sent com ell.” 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

11/09/2016
Escena 1: Por  -Senyora, em sento estúpid.  -Ho és, no ho dubti. 
25/08/2016
Com si estigués prenyat d'impossibles sempre m'han agradat les hipèrboles, fins a tal punt de desconcertar a propis i a estranys.
12/08/2016
El linkedin em deixa sorprès. La promoció que en fa de saber vendre la moto és genial. Al cap i a la fi intueixo que tothom ens estem convertint en comercials, almenys en comercials de nosaltres mateixos. Potser ens estem convertint en producte.
30/06/2016
El compàs, amb totes les seves dèries, lluitava per girar amb la gràcia de la ballaruga. Li semblava que la seva dansa imitava hiperbòlicament els moviments de la Terra. La seva finor l'enamorava.
26/05/2016
Començo aquest post amb certa temor. La temor d'aquell que sap que pot rebre pals per totes bandes. Potser m'ho mereixo per intentar reflexionar més que opinar i sobretot per intentar entendre. 
21/04/2016
T'ho dic sincerament. Aquesta nit la lluna ha començat a molestar-me. Tan grossa, tan granulada... No sé què ha passat però ja no sé mirar-la com me la mirava abans. Ho sento, em veig incapaç de suportar tanta foscor, tanta nit...
11/02/2016
“Et noto distant, com si no t'importés. Per cada pregunta que et faig em soltes una resposta precuinada, buida, ratllant el sense sentit. Et mantens a la defensiva, com esperant un atac meu. Només vull atenció...”