Jump to navigation
L’altre dia, després de visitar terres dalinianes i de pensar en el mètode crític - paranoic del pintor empordanès i, potser també, influenciat una mica bastant per lectures dels seus llibres me’n vaig adonar de que estava al lavabo reflexionant. Dalí reflexionava sobre les seves deposicions tot sovint. És curiós, l’escatologia avarca tot allò transcendent i tot allò que es deposa al lavabo.
Jo sense donar-me’n compte vaig començar a fugir del món real. De sobte no m’importava res. Cada vegada que em sec em pega per evadir-me de l’entorn més proper. Qui m’hagi vist a classe sabrà que dibuixo, qui m’hagi vist a un bar sabrà que molt sovint em quedo absent o que em pega per emocionar-me per alguna cosa que possiblement no tingui cap interès. Quan estic a la tassa del vàter sempre penso en l’escultura “El pensador” de Rodin.
Per pensar que no quedi, no? Pel meu cap passaven idees que em seduïen. La idea de que si jo era alt es devia a que la majoria de la gent era més baixa que jo. Que si jo era prim era perquè la gent tenia una complexió més forta que la meva. Si tenia el nas gros era perquè la majoria de persones el té més petit que jo; potser a Israel m’hagués sentit millor de petit. Em vaig marejar, no sabia per què però notava que alguna cosa m’espantava, l’actitud relacional de les meves circumstàncies.
Al sortir del lavabo em vaig sorprendre de com la ment i el cos estan tant lligats. Sortia impressionat per un moment de pau tan silenciós que feia agafar vertigen. Hi ha molt del que ens envolta que és relacional, que es deriva de comparacions. Sortia pensant que la pitjor de les comparacions és aquella que s’estableix fent balança amb nosaltres mateixos. Quan ens sentim tontos o lletjos o mala gent no és en relació amb els demés, hi ha una relació solipsista, hi ha una comparació de nosaltres amb el propi jo. Encara que vulguem pensar el contrari, defecant vaig arribar a les entranyes del pensament. Un abisme on la bondat, la veritat i la bellesa s’alimentaven de prejudicis personals forjats per l’autocrítica.
I com sempre, la intimitat del lavabo no és pot acabar de fer explícita, doncs és aquest un espai límit com el que habita entre els teus ulls i els de la persona que estimes i com el que habita entre els malentesos o el que habita en el silenci d’un sms que has enviat i que no ha tingut resposta. L’abisme i la desprotecció, dos espais on ens sentim fràgils i on se’ns obren bocins d’il•luminació com el que li va obrir una prostituta a un dels filòsofs espanyols més importants del segle XX i XXI quan li va comentar “la vida es un tango y hay que bailarlo.”
No sé com acabar, bé si que ho sé però és igual, de vegades va bé fer-se el despistat i l’indecís. El món ja està prou ple de merda com perquè jo en parli més i és que entre les coses boniques encara hi trobo aquell espai on un “tu i jo” o uns quants “tus” i un “jo” fan que la vida, el pensament siguin més compartibles. Ara que els meus dits volen ser dansarines i que atenen poc a la racionalitat, potser impregnat per l’esperit de l’etern Salvador Dalí, només em queda dir que algunes vegades el silenci és el millor dels arguments, sobretot si es vol donar un petó.
Marc, Laura A. i Laura B. i Andreu i Robert (de vegades ens en sortim.)
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
