Jump to navigation
De vegades és bo mirar enrere per donar-te’n compte de quins errors no has de tornar a cometre, també és necessari, d’altres vegades, fer-ho per assegurar-te de que ningú t’està perseguint. Sobretot és necessari mirar cap avant perquè sinó es corre el perill de caure a alguna sèquia o de xafar quelcom indesitjable que algú ha deixat en un passat no massa llunyà; com un mal record o un excrement de gos. Jo sempre intento mirar en ambdues direccions, inclús miro a dreta i a esquerra, què ja sabeu com estan amb això de la crisi! Hi ha tant que mirar. El problema el trobo quan entro a un lavabo públic. Jo només he entrat al d’homes, el de dones no sé com deu ser, però lo que és el d’homes em fa perdre la noció de l’espai. En totes direccions veig lo mateix: escrits i més escrits i contra escrits. Si vaig a un lavabo de la facultat que sigui puc veure com la gent se caga en Espanya i com se caga en Catalunya. Si vaig a un lavabo d’un bar vegetarià em sento malament; allí està tot ple de manifestos anti omnívors on es tracta d’assassí a qualsevol que mengi alguna cosa més que vegetals. I així anem fent, la gent defeca per duplicat i jo, doncs, quasi que em sento com davant d’un diari virtual. Sí senyors, crec que la secció de comentaris de les webs 2.0 es va inspirar en els lavabos públics. Això de l’anonimat i de desfogar-te ja fa anys que va. Si pareix fet expressament! Tothom necessita un lloc on cagar-se en tot per després seguir la seva vida més relaxat. No importa que es digui grossa, lo important és que es digui. Com si s’arreglés el món després d’haver deixat anar totes les males marors que es porten a dins. Si no hi haguessin lavabos públics segurament hi hauria més revolucions perquè la gent no podria desfogar-se. Si no hi haguessin diaris i blogs 2.0 la gent rebentaria de tantes males notícies i moriria “de no poder anar de ventre”. Després de criticar de manera anònima ja es pot tornar a fer vida normal, inclús ens podem arribar a abraçar amb algú que forma part d’aquell col•lectiu que hem deixat a parir al lavabo o a la secció de comentaris d’algun diari. Llàstima que als lavabos no hi ha l’opció d’enllaçar al facebook perquè sinó... I poder clickar “m’agrada” no estaria bé al lavabo? Això sí, si això passés ja em veig els “articles” dels lavabos firmats i segur que algun portaria per rúbrica el nom de Pilar Rahola. Sort que en tinc de no poder anar al lavabo de dones i que, de moment, no se l’hi hagi passat pel cap a la honorable articular escrits i fer negoci d’un espai tan íntim. Si hi ha alguna dona que n’hagi vist algun que m’ho faci saber, més que res per evitar entrar-hi encara que m’estigui cagant a sobre.
Marc A., per a tu que sempre em recolzes.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
