Jump to navigation
Si hagués d’escriure un conte començaria dient “Hi havia una vegada…” o potser no. De contar contes en sé ben poc jo. No m’imagino, si algun dia tinc fills, com els hi podria contar algun conte. Jo tendeixo a equivocar-me i a embolicar la història i a desdibuixar el sentit original que segurament pretendria atorgar-li l’autor que el va inventar si és que hi ha algun autor originari.
Total, que ahir vaig gaudir del Sant Jordi més de lo normal. Vaig posar-me amb una amiga a vendre roses a una parada. Em va fer il·lusió veure com la gent venia somrient i se’n tornava contenta. La meva mare va venir a comprar una rosa per a la meva àvia, el meu pare per a totes les dones de la casa i així anava passant el dia, rosa amunt rosa avall.
Però el migdia va donar per a molt perquè Tortosa durant els migdies sembla un desert i dóna molt que pensar i que parlar. I en un d’aquests moments en què sense adonar-te’n has deixat de parlar i t’has posat a pensar em va venir al cap com deuria ser la història de Sant Jordi que feia tant de temps que havia oblidat ja.
Llavors em ve a la memòria “No fa molt de temps, habitava un drac a les nostres terres. Tothom li tenia por perquè s’alimentava de donzelles però també de cavallers i de pagesos i pageses i d’aturats i d’aturades i de jubilats i de jubilades. En fi, que aquest drac es menjava tot el que trobava perquè tenia l’estomac foradat i sempre se sentia famolenc.
Al drac en qüestió uns l’anomenaren Crisi i d’altres Estafa tot i que una minoria, en secret, el veia com a Oportunitat. Així que Crisi s’anava menjant tot allò que trobava. Ara fotia un mos a una escola i es tragava 300 nens, ara a un hospital i acabava amb uns quants malalts, ara a un teatre i es fotia fins i tot el projector.
Els erudits es varen posar a analitzar quin era el seu modus operandi per tal de fer-li front. Començaren a investigar quins eren els seus punts febles i després de molt investigar varen descobrir que el drac li tenia fòbia a les esglésies, que allí Crisi no hi entrava ni per error.
La gent es va començar a arremolinar en aquests llocs tan sagrats i llavors el drac, veient que el menjar se li escapava de les mans, va decidir anar a buscar gent de la noblesa per poder alimentar la seva panxa. També va anar a buscar banquers. “Més menjar i de més bona qualitat” degué pensar Crisi i apa a buscar amb les seves narius sang blava i carn molluda.
Però en Sant Jordi no ho podia permetre això. Perdó, Sant Jordi només era un manat. Qui realment no ho podia permetre era la noblesa i l’alta burgesia. Aquestes dues classes socials no veien amb mals ulls que el drac anés menjant carn barata perquè així creien que s’aniria corregint l’excés de població prescindible. Però tocar a classe alta, no! Ni pensar-ho!
Au, envieu a Sant Jordi amb la seva espasa “Retallades” i comenceu a pegar-li al drac. Atipeu al drac amb pobres a veure si així rebenta com ho va fer la seva germana la dragona Bombolla immobiliària. Si cal us acompanyarà el rei amb el seu rifle...
De moment el drac, a dia d’ahir segueix viu, encara més gord després de les espasades, i encara no sabem com acabarà la història ni quina lliçó en donarà el conte.”
Veieu què us deia? Jo de contes, poca cosa. Però què bonic va ser el dia d’ahir!
Il·lustració de David Rubin, dibuixant de còmics.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
