Minúcies sobre el poder. (Article rebaixat 100%)

Minúcies sobre el poder. El poder no es té, s’exerceix. És una xarxa i la desplega aquell qui atorga poder a algú altre. Les convencions socials atorguen poder però sovint obliden la seua naturalesa i el fan passar per un poder transcendental, etern, quasi diví. D’això se’n diu fetitxisme; fer passar per natural allò convencional.

Atorguem poder per diversos motius. De vegades per fascinació, d’altres per por i d’altres perquè acceptem que algú disposa de les eines més eficients per fer allò que podríem fer nosaltres mateixos però sense tanta eficiència. No obstant això, som recelosos. Tan ràpid com atorguem poder el podem condemnar.

Condemnar no és tan fàcil com atorgar, almenys condemnar públicament. Quan algú està a dalt de tot tendim a veure’l com algú excepcional i ungit d’una aura d’excel·lència quasi màgica. Convertim en intocables als que alcem per damunt de nosaltres. Tot és qüestió de creences. De fet generem lleis perquè aquells que estan a dalt de tot ho estiguin encara més, convertint-los en intocables. Parlo de polítics, reis, empresaris, etc. Són quasi impermeables a la llei.

Sembla ser que la seua immunitat depèn de la nostra fe. Una entrega total. Això no vol dir que no els odiem, que no els depreciem. Només vol dir que una vegada aconseguit l’estatus  els tractarem com a semidéus. Els hi tindrem més por que odi i això redundarà en només una cosa: Nosaltres mateixos ens arrancarem el poder de les nostres mans perquè l’haurem atorgat de manera inconscient a d’altres.

Avui en dia pocs d'aquells a qui considerem poderosos tenen el poder de defensar a aquells que s’han sotmès a la seua figura. Aquesta afirmació és una evidència. Per a qui dubti només cal dir que quan algú té poder no es defensa dels seus, defensa als seus. El poderós no té por i no emmuralla el seu hàbitat, el poderós, quan ho és, desplega el seu poder i el mostra activament, no passivament amagant-se com un caragol a la seua closca. I és evident que els polítics, per posar-ne un exemple,  s'amaguen, s'amaguen de la seua gent.

Sensació de poder. Aquell poder que informa del poder però que no el desplega. El fals poderós farà publicitat dels seus actes i predicarà promeses. Ho anirà deixant tot per al futur, aquell futur imperfecte que mossega il·lusions. El poderós de mentida va elaborant mentides per orquestrar la seua defensa, no la dels seus seguidors i això provoca una fe de mentida. És a dir, qui segueix a un fals poderós ho fa per conveniència o per por.

Posaré un exemple clar. Tothom seguia a Cal·lígula i tothom ho feia a disgust. Però era qui tenia el poder. Era fàcil matar-lo o condemnar-lo. Només faltava no creure en ell i atrevir-se a descreure. Només una cosa el mantenia al càrrec. L’”i si” que fa que tinguem por de comentar als demés allò que pensem per pànic a ser els únics que veiem que algú no mereix tal poder, por de ser exclosos o torturats.

El mateix passa amb el vestit invisible del rei. Tothom veu la mentida però tothom té por de dir el que pensa per ser l’únic que ho pensi. Així anem atorgant poder els humans, por del ridícul i  sobretot por del nostre impoder. Perquè allò que atorga poder no és la por als demés, és la por de nosaltres mateixos.

Post-data

Amar,

Zarpar,

Zigzag,

Tamtam,

tic, tac,

Toc, toc,

cloc, cloc,

pom, pom,

pim, pam,

zas, zas,

gra-cias.