,
11/01/2012
Filosofia

No, deixaré descriure o no deixaré d'escriure

 

Ben mirat els artells dels dits semblen els nusos dels troncs dels arbres. Ben mirat alguns arbres de fulla caduca són les femelles dels llamps, sobretot ho són per la nit quan tallen el mantell del cel. Quina bellesa la nocturnitat arbòria, els artells, despullar-nos, buscats pel nostre llit, deixats de la mà de déu, t’havia dit mai que t’estimo?
 
És el que voldria fer perquè és el que sempre he fet. Si disposés d’un espai on poder anar construint lletra a lletra el meu camp de batalla t’ho diria així, ras i clar, tal com sona. Com una nit perforada per mil mirades veuries qui s’amaga a l’altra banda, no és que els estels tremolin és que hi ha algú que et vol dir alguna cosa perquè encara no sap si t’ha dit mai que t’estima.
 
No saber dir les coses, gràcies per la propina, el teu somriure. Esbosso el mapa dels teus ulls, perfilo la mirada marró. Pot semblar boig aquell qui fa explícites certes intimitats. Escriure és de bojos, estimar un escrit és d’herois. Potser no sabria com, tampoc quan, però algun dia hauré de dir que t’estimo.
 
Besant, abraçant, fornicant o mirant se sent que allò més profund està a fora, que no hi ha més déus que un “tu i jo” fent malabarismes horitzontals, descobrint sense escrúpols la metafísica.   Fora d’hores el sexe és contreu i és dilata, com aquell cor que vol bombejar vida tot donant-se de sí fent vacances cada quart de segon. “Tu i jo” és l’espai que respira entre la sístole i la diàstole. El nostre cor és de fulla caduca, per això de vegades va a parar a terra, quan ningú li diu “t’estimo”.
 
Voldria deixar d’escriure. La meva història l’escriuen els perdedors. Però no puc, no puc perquè quan escric sento que estimo alguna cosa, que busco com un llamp un arbre de fulla caduca per prenyar-lo de paraules, paraules caduques que d’anar caient de vegades es reposen a l’habitació d’alguna persona, que abans que toquin a terra, podran ser desxifrades. Perquè aquells que esteu aquí ara mateix, en aquest petit hivern, podreu llegir aquelles fulles que a deshora van fer ressonar algun dia la primavera que porteu a dins. 
 
Ara vindria quan l'escriptor esperaria un miracle sense adonar-se'n de què la vida és el miracle.
*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

19/11/2013
Un buit immens, un gran no-res com a potència d’alguna cosa. Espai en blanc, marbre sense tallar i centenars de milers de possibilitats dansant tot aproximant-se a la realització.
15/11/2013
Els sentiments poden arribar a dificultar l’acte de pensar. Una emoció intensa pot emboirar l’enteniment de tal manera que ens avoqui a fer judicis ràpids i segats.
02/11/2013
La primera vegada que vaig anar a Barcelona per estar-m’hi uns dies la tornada a Campredó se’m va fer estranya. Sentia a la gent parlar d’una altra manera, actuar diferent. Però no eren ells.
29/10/2013
Aprofitant la festa del cinema i que veure un film costa 2'90 euros vaig anar a veure “Prisioneros”. Esperava passar una bona estona i m'ho vaig passar molt malament, però em vaig sentir molt gratificat .
10/10/2013
Collons! És molt greu! Què ningú té sentiments per aquí? No, no estic recitant Shakespeare, estic indignat després d’haver-me trobat fa uns dies a un altre treballador d’ONG i haver-me atrevit a mantenir un breu diàleg amb ell.
28/09/2013
Què és la senzillesa? Possiblement és allò que trobes sense buscar-ho. És allò que et busca a tu des de l’espontaneïtat i l’alegria. “Senzill” és gaudir amb poca cosa tot agafant consciència de lo molt que és.
14/09/2013
Si la vida tingués banda sonora els núvols em regalarien Joan Valent, Insula Poètica. Plou una mica i quan cauen quatre gotes i cavalca la fresca és que és temps d’enyorança, almenys ho és per a mi.