Patuchas o el suïcidi per la societat

L'any 1890 van Gogh se suïcidava. Sentia que ningú el comprenia i que tenia alguna cosa molt important a dir. Vivia tan intensament que en un atac de lucidesa es va arribar a arrancar una orella. Sentia tan intensament que davant del rebuig a una petició de matrimoni li va demanar a la “rebutjant” que es quedés amb ell, almenys durant el temps en què ell fos capaç d'aguantar la mà sobre un fogó encès. Després ella podia marxar.

Mariano José de Larra, per exemple, també visqué una situació similar, potser no tan intensa. L'any 1837 posà fi a la seva vida en part pel seu descontentament creixent amb la societat espanyola i també per la negació de Dolores Armijo de reiniciar la relació amorosa que els havia unit. Larra tenia 27 anys.

Més intensitat. El passat dissabte 17 de gener se'ns presentava al Centre d'Arts Lo Pati d'Amposta el cas de Patuchas a través del documental "Patuchas, el hombre de los mil limones". Jo n'havia escoltat alguna cosa d'ell, alguna cançó com “Copla del viudo del submarino” que em semblava sòrdida i d'una gran bellesa al mateix temps. Sabia que s'havia suïcidat després de fer-se famós amb el tema de “un limón y medio limón”... Però no sabia tot el món que amagava aquest home fins que no vaig veure el documental dirigit per Asbel Esteve.

El surrealisme i la ironia sempre han estat objectes de la meva devoció i l'artista cordovès els bordava. La seva sensibilitat i certa fragilitat tenyida de melancolia sobrevolaven la pantalla cada vegada que el jove artista feia acte d'aparició. Es notava per les lletres que escrivia i per les cartes que enviava que ell veia més enllà i també que hi havia quelcom que se'l menjava. El monstre de la sensibilitat, potser.

Patuchas volava pels cims més alts i també pels inferns més profunds. Tant bon punt era un Dionís que escrivia la cançó “G de gilipollas”, homenatge pervers als Hombres G, com es transformava en una espècie d'Unamuno o de Shopenhauer que sentia l'esclafament del pes del món damunt dels seus ossos. Llavors apareixien subtils ironies com “El viudo del submarino”. Dolor i humor. Somriures que es queden congelats al néixer.

Si no estava gaudint prou va arribar l'hora de “Mambo”, una obra de teatre que havia escrit amb només 16 paraules, sinó recordo malament. El drama era una espècie de versió de Hamlet sui generis.

Perquè us feu una idea era quelcom així:

- Mambo.

- Mambo, no. Amore.

- Peseta.

- Brandi.

- No. Amore, Amore!

Si us sembla ridícul espereu a veure el documental. Amb el nostre grup d'amics vam estar part de la nit parlant d'aquesta manera. Pot semblar ridícul, però de vegades la genialitat delimita amb la frontera de lo patètic i Patuchas, com a bon guàrdia del bon gust, sabia com fer-ho per no traspassar-la. Crear llenguatges i estils provoca que s'obrin noves maneres d'entendre el món, l'art, la societat.

Però cert dolor al cap i a la fi. Darrere l'obra hi havia el sofriment d'una persona, de Juan Antonio Castillo i ara només ens queden els seus fills i filles. Petites lletres i imatges que ens permetran submergir-nos a la seva caverna sense sofrir-ne les seves conseqüències. Nosaltres hi entrarem amb escafandre, sublimats pel seu art.

El món d'un jove artista que hagués pogut dir més si les ferides internes no l'haguessin aturat. Un món que és d'aquells qui travessen la nit. Motxillers experts en carregar el pes de la foscor darrere les seves esquenes per transformar-la en llum. La mica de llum que ens arriba. Brilla. Gràcies Asbel per fer-nos arribar Patuchas. Gràcies Maria Bernad per convidar-nos a anar-hi.

I pel camí també es va quedar gent com Michaelstaedter, però alguns com Nietzsche, Cioran o Lepoldo María Panero, amb més o menys fortuna, van aconseguir suportar-lo. D'altres com Arrabal, Houellebecq, López Petit o Miguel Morey segueixen fent camí.

Aquesta nit, Juan Antonio Canta.