Pot arribar un polític a ser idiota?

Avui en dia és difícil parlar de política i no ofendre a ningú o sentir-se ofès. Vivim una situació que no agrada a ningú però que  tanmateix sembla impossible de revertir. Si més no, sembla que no tenim prou força per canviar el rumb. Sempre hi ha excepcions i les agraeixo fortament però alguna cosa em diu que pel que fa a la majoria sabem que les coses no van bé i actuem com sí que ho anessin.

Ja m'he ofès i això que només porto un paràgraf i escaig. Si és que no es pot, no senyor. Em sento idiota, però un idiota dels grossos i de sobte em ve al cap que fa uns quants centenars d'anys la paraula “idiota” era un antònim de “política”. La primera paraula feia referència a l'egoisme d'aquell que només es preocupava per ell i desatenia a la societat mentre que el segon mot posava l'èmfasi amb lo que els filòsofs consideraven la forma natural de ser dels humans.

El contrari d'un polític (zoon politikon) era considerat un idiota en tant que s'entenia que sense atendre a l'aspecte comunitari no es podia anar enlloc perquè no s'atenia a la naturalesa humana. Vist des d'aquesta perspectiva els polítics d'avui en dia són uns grans idiotes i no són gens polítics i és que no volen beneficiar a la societat si no a sí mateixos. Antigament no és podia ser una cosa i l'altra al mateix temps, avui sembla que és impossible no fer les dues coses a la vegada.

Per què un atribut que té connotacions morals (idiotés) passa a tenir connotacions psicològiques? Doncs possiblement perquè qui no fa el bé acaba separant-se dels demés i deixa de tenir el recolzament dels seus iguals, acaba per separar-se definitivament d'aquells a qui necessita (com a mínim per poder aprofitar-se d'ells) i que per tant es pot considerar estúpid. Per què els polítics actuals segueixen fent l'idiota moral? Doncs perquè els éssers que som socials constantment fem balança d'avantatges i inconvenients de les decisions que prenem i tendim a triar la que creiem que ens porta més benefici, en aquest cas jo diria que  prenem la decisió de no fer res.

I és aquí on em sento una mica idiota, ara en sentit moral. Sí, crec que es podria renunciar a algunes coses per tal de millorar la situació (no parlo de retallades, sinó d'alguna cosa més personal, la comoditat apàtica potser). També es podria quedar per fer àgores, promoure la cooperació i ensenyar a ser més autònoma a la gent. Jo, quan penso que només de quedar per fer una àgora ja no estic gastant ni desitjant consumir em sento millor. La religió clàssica pretenia aconseguir el mateix estat de benestar, el de generar comunió/comunitat. En definitiva, lo que importa és sentir que es forma part d'un projecte en comú que eviti que ens sentim idiotes en ambdós sentits.

Punt i seguit.

El dibuix és de Magda (merci).