PRINCIPI D'INCERTESA

Imagineu un tren. Per fer-ho bé vosaltres n'heu d'estar a dins. De sobte el tren es para, la gent baixa i sembla que no vol arrancar. No creieu que és preferible anar avançant lentament abans que estar parats per un temps indefinit? També pots imaginar que estàs al metro de Barcelona i, de sobte, el cartell que indica el temps que resta per tal que el tren arribi mostra un esfereïdor “ACTUALITZANT DADES”.

Resulta molest, no? Doncs mira, no parlaré d'aquesta incertesa avui. Més aviat prefereixo parlar d'aquella que ens tranquil·litza. Tot plegat em costa de pensar en un tipus d'incertesa que acaroni i que doni alè a les persones i per això paga la pena parlar-ne. Des de Plató els occidentals sabem que l'ésser humà té com a obligació acotar tot allò que en un principi sembla impossible de ser definit. Se li ha de posar nom a tot així com també mesurar-ho.

Un cas concret per tal d'avivar la curiositat. Dos persones que fa un temps que estan junts, quan dic junts vull dir que mantenen relacions sexuals i que mantenen un pacte no escrit de quines coses poden fer amb altres persones i quines no. D'acord, pareix que funciona, però de sobte un dels dos se'n dona compte que allí hi cohabita una sort d'incertesa. El codi no està escrit. No s'han dit la paraula màgica. Al principi a ningú li passa pel cap demanar a l'altre una explicació.

Els dies passen i, un dels dos, mossegat per la curiositat decideix preguntar-li a l'altra persona què hi ha entre els dos. Vol aclarir-ho. Se suposa que ho vol en tant que té un sentiment prou fort cap a l'altre que necessita aclarir una mica el que passa. El problema se li presenta a la persona que no ha preguntat. El principi d'incertesa li donava tranquil·litat però en el moment en el que es fa la pregunta comencen els dubtes, sorgeixen els intents d'evitar la pregunta tot dient “per què preguntes? Què no anàvem bé tal com anàvem?”

L'hem feta grossa! Aquesta persona vivia millor sense acotacions, sense responsabilitats. La definició obliga a fer una aposta, la incertesa en canvi ens permet defugir-la amb tota la joia i alegria del món. Potser per això les companyies de trens no s'atreveixen a donar-nos cap resposta, la responsabilitat de dir que estem parats indefinidament degut a que un “ràpid o dos o tres” tenen preferència ha de ser molt dura. Ens prefereixen neguitosos abans que cabrejats. I la parella del qui pregunta per si lo seu va en serio prefereix no tenir-ne de responsabilitats. A lo pitjor l'amor és com el silenci, quan el nombres desapareix.

PD: De quant en quant aniré recomanant llibres que em semblin interessants. Tocant el tema de l'amor, el primer que recomano és diu “Amo, luego existo: Los filósofos y el amor”, el seu autor és Manuel Cruz i està editat per Espasa. Encara que ho sembli no és un llibre d'auto-ajuda, és més bé un intent de descriure les condicions de possibilitat d'estimar de cada època. Per fer-ho és fa servir de diferents filòsofs tals com Plató, Agustí d'Hipona, Spinoza, Nietzsche o el mateix Foucault.