Quan s'arriba s'ha de saber arribar

M’ha passat més d’una vegada que després d’haver començat a escriure sento que estic molt lluny encara d’estar escrivint. Sento com si no estès dient res a pesar d’anar concatenant lletres l’una darrere de l’altra, com si el significant es divorciés del seu significat.

He vist escriptors buscant el sentit dels seus textos com qui busca pescar sense esquer, donant voltes i més voltes, naufragant en la seva voluntat d’oferir quelcom que pugui alimentar els estómacs de les paraules tot cosint-les les unes amb les altres per tal de dir-ne alguna cosa, sense aconseguir res més que desesperar-se per sentir-se a mil versos de distància d’allò que volen transmetre.

Les distàncies són tant importants en literatura com en la vida real. L’escriptor ha d’aprendre a mesurar quantes i quines paraules el separen d’ell mateix i del seu lector. Si fins ara algú havia notat que estava molt distant d’aquest article potser ara s’hi sent una mica més proper. Si vols et puc parlar en segona persona, et podria dir hola, et podria convidar a prendre un cafè. També m’ho podries proposar tu, no?

La proxèmica consisteix en saber estar prou distant i prou proper com per no generar malestar a la persona amb qui et comuniques. No és qüestió d’espai físic, només. Tu ja pots estar parlant a mig pam de la teva parella que, si veus que gira la mirada, la sentiràs a més de mil kilòmetres de distància. La proxèmica requereix saber encertar-la, trobar-ne el punt.

Dins d’un ascensor sempre se sol estar massa a prop de qualsevol. Quan algun veí puja amb tu segur que sempre dirigeixes la mirada al racó més llunyà de la cara de l’altre. També ho faràs si puja el teu cosí o la teva germana encara que aquí disminuirà la sensació d’inseguretat. Per acabar d’adobar el malestar posen miralls perquè no tinguis on mirar, o potser ho fan perquè et doni la sensació que hi ha més espai del que realment hi ha?

Proxèmica quan estàs a dins d’una ciutat i et sents petit i ofegat, com si fossis una partícula miserable. Proxèmica quant puges a la muntanya i veus com, la mateixa ciutat, amb un dit pots tapar-la quasi tota. Per això és important donar-se’n compte de les diferents distàncies que hi ha, perquè de vegades tenim tant a prop certes coses que no en percebem la seva distància. Quanta distància hi ha d’aquí a l’altra banda del món? Amb un avió es triga poc però, caminant quanta distància hi hauria?

Quanta distància et separa de la gent que comparteix taula amb tu quan estàs enviant un missatge o un “what’s up”? De vegades estem més lluny de qui més a prop estem i aconseguim apropar-nos als que estan a més quilòmetres de nosaltres tot perdent la percepció de la distància física que ens separa. Tot i que mai se’m passaria pel cap criticar la facilitat de comunicació que ofereixen els nous mitjans sí que valoro fer-ne reflexió sobre les distàncies, valorar-ne la fragilitat de la comunicació, mantenir-nos en el punt correcte que ens separa i ens uneix a l’altre. Em fascina escoltar a Leonard Cohen quan canta One thousand kisses deep (Mil petons de profunditat), un cant a la proximitat.

A Jaume per arribar al món al mateix temps que el bon temps, 29 vegades ja.