Jump to navigation
De menut somiava a ser un superheroi. El meu poder... dibuixar tot allò que se'm passes pel cap. Sempre em van fascinar els dibuixos animats i còmics en què hi apareixien persones amb habilitats superiors. Potser és per això que em captiva tant Nietzsche, no ho sé. La meua imaginació volava, malgrat jo no pogués allunyar-me ni un metre del terra.
Passaven els anys i la facilitat meua per negar-me a fer allò que volia em va fer prendre la decisió de no apuntar-me a cap escola de dibuix, ni res similar. El meu Súper Ego, encarnat en persones del meu entorn, no parava de resar “això del dibuix no dóna de menjar, dedica't a practicar alguna cosa de profit”. Un llast que no m'impedia seguir volant.
Mai em van agradar ni Superman ni Batman. Massa poderosos, massa multinacionals (en sentit econòmic), massa americans. La seva supremacia em feia mal. Jo era dels que pensava que un Spiderman era més semblant a mi. Només que jo no tenia instints aràcnids. Durant l'adolescència ho vaig entendre clar. Els que tenen menys recursos adoren als poderosos o somien a ser un d'ells. Spiderman era allò que jo no era capaç de realitzar, lluitar per aconseguir coses.
I vet aquí que em començava a resultar estranya la relació entre éssers descomunals i jo. Spiderman era el “Betty la fea” de la Marvel. L'aneguet lleig o la història interminable d'aquells que estan a baix de tot, allí on no es pot empitjorar, i que per un factor “sort” o una Operació Triomf comencen a escalar posicions fins a la cúspide.
Però per dins, la meua ànima d'impotència, d'autosabotatge ha anhelat la súperheroicitat. Encara que fos d'una manera filosòfica o estrambòtica. Aquells que més he valorat són els díscols, aquells que lluiten a contra corrent i que fins i tot acaben distanciant-se dels que lluiten per la seua pròpia causa. Perquè la seua pròpia causa són ells mateixos i es neguen a sí mateixos per mirar de superar-se o de destrossar-se en l'intent.
Però quin seria el meu poder. M'atreveixo a dir que la intermitència. Sóc capaç de desaparèixer del mapa sense deixar quasi ni rastre tot introduint-me a la meua bombolla alada i mental. Sóc capaç de congelar les meues accions, girar cua i “plas”, qui m'ha vist?
Sóc capaç també de no creure gens en les meues capacitats i en canvi creure en la gent del meu entorn. Relativitzo qualsevol cosa que pugui fer jo. L'absència i la menudesa són els meus poders, que no vol dir que siguin bons, tampoc dolents. Ho redueixo tot i m'esmunyo entre el silenci, allí puc escriure tranquil. Un pes gegant, transporto, i a l'encongir-me acabo per sortejar-lo escapant-me per un dels seus porus subatòmics.
El poder de volar amb la imaginació no l'he acabat de perdre. Tot allò que sembli veritat no deixarà de ser res més que una mirada. La resta, una mentira.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
