,
08/11/2017
Filosofia
Conillets amagats
Foto:
Dibuix: Toni Ruiz

Recull de relats i poemes ingenus

*El que aquí s'aplega és un conjunt de relats i poemes escrits sense pensar gaire i publicats a xarxes socials

Nin i Nina

Afora la nina balla
amb un somriure latent.
Un fred que pela gela
i el piano està que encén.
Els cabells estalactites
i els ulls com floquets de neu.
El vestit un fardell de núvols,
els peus vertigen mirant al cel.
Temps inclement no ajuda,
La nina balla Braille en vers,
els gats pugen teulades
i les teules baixen pendents.
Nina sempre fugint del terra,
ales que són part d’un conte breu.
Un “mil gràcies” per ballar-me,
"Ara i sempre aquí estaré".

 

No sé ballar

- Ballaries amb mi?

- Per quin motiu hauria d'acceptar? No et conec i estic gaudint de la lectura de Heidegger.

- Tampoc conèixes a Heidegger i balles amb les seves paraules. Si balles amb mi, el teu cos ballarà. No només la ment.

- No sé ballar amb el cos.

- No es tracta de saber-ne sinó de compartir ritmes i moviments. Amb el llibre surts de tu, amb el ball vas i vens cap a tu i cap a mi.

- Sona massa bé. Però és que Heidegger potser no em deixa.

- A un llibre és molt fàcil tapar-li la boca. (Li tanca el llibre). És més, quan li tapes la boca a un llibre se suspén en el temps i per tant quan hi tornis, per al llibre serà com si no hagués passat més que un instant.

- Sona molt bé. Potser que amb el ball passi a la inversa? Que el temps se suspengui quan s'està en moviment?

-És un secret que només el podràs descobrir ballant. Vens?

 

Hola

- Hola.
- Hola.
- Hola.
- Emmmm. Hola?
- Hola.
- A veure. Ja ens em dit hola. Podríem avançar, no?
- És que m'ha fascinat tant aquest moment que voldria repetir-lo fins la sacietat. Si avancem anirem aproximant-nos cap a un adéu.
- Paradoxalment només avançant evitem els adéus. Potser no evitem els adéus relatius però sí els absoluts. Estancant-nos suspenem possibilitats.
- Adéu.
- Què coi et passa?
- Res, que ja l'he cagat massa i crec que és millor marxar.
- I si et dic "hola"?
- (somrient) Holaaa.

 

Hacerse pequeño

- Si me hiciera pequeño, ¿qué pasaría?
- Que me costaría encontrarte.
- Pero me buscarías, ¿no?
- Por supuesto.
- Y si no me encontraras al cabo de un tiempo, ¿hasta cuánto aguantarías?
- Quizás después de dos años me rendiría y empezaría a centrarme en otras cosas.
- Y si apareciera al cabo de 3 años. ¿Recobrarías el ánimo?
- Creo que no. Una vez alguien se ha perdido lo idealizas y volver a encontrarlo implicaría hacer chocar el ideal con lo real. Mi mundo se quebraría y no soportaría que no estuvieras a la altura de tu ausencia, de tu pequeñez.
- ¿Entonces no querrás que empequeñezca?
- Empequeñece lo suficiente para que no nos perdamos y lo necesario para no convertirnos en un estorbo el uno para el otro.
- Gracias, maga.
- De nada, conejo.

Dibuix: Roman / Color: Toni Ruiz

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

26/07/2014
Hi havia una vegada un noi, quan jo era un xiquet, que dibuixava amb un estil tan elaborat i amb uns tocs tan Marvel que jo només podia fer que quedar-me perplex amb els seus traços.
11/07/2014
Porta’m allí on neixen les petjades I conta’m qui ha dissenyat aquesta lluna Tan plena que regalima de desig. Camina’m ara que la gent no mira, Mira’m quan aquesta foscor marxi
18/06/2014
De menut somiava a ser un superheroi. El meu poder... dibuixar tot allò que se'm passes pel cap.
25/04/2014
Acabo de mirar “El jefe”, no sé per quin canal, i tinc la sensació de què els realitzadors cada vegada són més bons.
14/04/2014
Avui compto amb què tinc dues hores d’autonomia. Potser una mica més però no molt. Preparo ben bé el que faré. No puc quedar-me tirat a meitat del carrer i vull aprofitar al màxim aquest temps tan valuós.
22/03/2014
Al principi semblava que plogués, més de 100 cordills penjaven del vestíbul del Campus de les Terres de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili. Tot plegat, el conjunt era prou harmònic.