Jump to navigation
Era un clochard, d'això n'estava ben segur. Tenia una elegància sobrenatural. Els seus gestos denotaven noblesa. La seva vestimenta era com un cop de puny a la cara. Vestia com un noble del segle XIX. Al menys això m'imaginava perquè jo no en tinc ni idea de com es vestia la gent en aquella època. Mai demanava almoines, ni tampoc el vaig veure mai amb una botella d'alcohol a la mà. El que sí que portava sempre al damunt era una frase i crec que era la seva única companyia. "Je suis parisien et je t'aime". Diria que de la seva boca només sortia això o això és lo únic que jo acollava a entendre.
Mai vaig arribar a creuar ni una sola paraula amb ell, tanmateix cada dia se m'anava fent més familiar, el sentia més proper: a ell i també a la seva frase. Els seus moviments gràcils emulaven els d'una garsa i el seu mirar era tan clar com l'horitzó que separa el mar del cel els dies de sol. Els seus dits eren de pintor, de pianista, o potser de poeta. El seu nas delatava les seves més que possibles arrels jueves, o això m'imaginava jo. D'absolut desconegut per a mi va passar a ser "El parisenc". D'anònim a familiar meu, mantenint les distàncies per respecte. Per respecte i per la meva por de trencar-li en mil trossos la seva tranquil·litat.
I una tarda em vaig posar a escriure i no sabia què contar. L'editorial em demanava un article i vaig decidir parlar sobre aquell home; em vaig inventar la seva història. Vaig explicar que aquest home es dedicava a pintar i que la seva dona era la seva mussa i també la seva pintora quan el musso era ell. Li agradava l'art modern més que el contemporani. El seu estil potser era semblant al de Vermeer o al de Lucien Freud encara que Freud sigui contemporani.
La seva mussa era més de pintar paisatges, no paisatges qualsevol. El cos del seu pintor pintat en horitzontal, trencant la cúpula celest i arrelant a terra. Algunes vegades, molt poques, s'atrevien a retratar escenes eròtiques l'un de l'altre. Ella gemegant, amb la boca oberta i remenant-se els mugrons amb una mà, amb l'altra traspassant el llindar que hi ha entre l'interior i l'exterior del seu plaer, naufragant pel punt límit. Ell agafant-se a la base del penis, provocant l'inflament de carn i de venes, mirant a la mussa per ser-ne paisatge d'aquells ulls de pintora.
Menjaven amb frugalitat perquè ja en tenien prou d'alimentar-se l'un de l'altre. I no parlaven gens. Només es miraven o es tocaven o s'oloraven, també es degustaven. Sobretot es degustaven quan la suor els salava la pell i podien sentir-se mariners i sirena al mateix temps. No parlaven. No perquè fossin muts sinó per amor i també perquè la darrera frase que li va dir ella era tan profunda que no tenien ja res millor que dir-se, no volien degradar-se amb el llenguatge un cop arribats al cim.
L'expressió que va provocar el silenci segurament seria de l'estil "els teus ulls són la demostració de l'existència de Déu" o potser si eren ateus "dintre teu tot té sentit, amb Déu o sense". Després silenci i gemecs i contorsions pel llit i pel pedrís de la cuina i també per la la dutxa. Silenci trencat per una proposta. La que a ell se li va ocórrer. "Què et sembla si jo em quedo tota la vida en silenci per demostrar-te que t'estimo?" La mussa de l'ara clochard es va fascinar per la proposta del seu pintor. Però com ella era picardiosa i li agradava jugar li va proposar anar més enllà. "I a tu què et sembla si jo cada dia et dic “t'estimo” tres vegades al dia, com a mínim, per demostrar-te que t'estimo. Cap paraula més, només "t'estimo"? I la única paraula que pugis proferir tu sigui "hola", però que només me la puguis dir quan ja no m'estimis. Així sabrem quan deixem d'estimar-nos. Així tindrem un codi. Digues què et sembla?"
Al pintor li va semblar excels, d'una brillantor i bohèmia exquisides. Poder ser artista al seu costat i també monjo menjant silenci i també el seu cos, naufragant entre pintures i corregudes de desig. La casa es va convertir en un temple profà i les danses s'anaven fent cada dia més habituals. Amb tanta masturbació compartida no hi havia espai per a cap mena de torbacions.
I va arribar el dia; el matí de l'oblit del pacte. Després d'un malson inquietant i d'un despertar sobtat el llavors jove amant va proferir un "hola" de tranquil·litat al veure que al seu costat no hi havia el monstre que corria darrere d'ell al somni sinó la seva muller. A l'"hola" el va seguir un sospir de relaxació i després, després l'espant. L'espant de saber que ja res continuaria sent com abans. La mussa pintora del seu pintor es va quedar garratibada, desangelada com si li haguessin robat l'ànima. En uns instants va deixar de ser ella i es va convertir en una ànima en pena. La seva ment la va defugir i amb ella va marxar el seu cos. Un peu va seguir a l'altre i va anar marxant de casa.
La mussa només vestia una camisa de dormir i un tou de por. Clochard no podia fer res més que mirar. Estava damunt el llit, aterrat, les seves cames li feien figa i ni es va atrevir ni tan sols a seguir-la amb la mirada, la seva veu també va perdre tota força pretèrita i no podia ni demanar-li que tornès.
Potser és aquest el motiu que m'impedeix parlar-li ¡ara quan me'l trobo. Perquè penso que ha d'odiar el llenguatge i jo lo poc que sé és de llenguatge i en aquests moments m'imagino a la seva muller rodamón caminant per les ciutats de París dient-li "t'estimo" a cada persona que li passa pel davant. I pensant això ja em quedo més tranquil perquè sé que tard o d'hora es creuaran i encara que no es reconeguin, ella amb la mirada perduda, li proferirà un dolç "t'estimo" i ell, mut, l'agafarà d'una mà i de dos clochards en faran un.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
