,
05/07/2011
Filosofia

T'estimo, una experiència de tant real incomprensible

Fa uns dies vaig decidir preparar un text per al certamen literari de Móra. No vaig guanyar. Quan llegiu el text entendreu els motius. Prego disculpes si no s'enten alguna cosa. Sóc conscient de les dificultats que de vegades ens brinda la sensibilitat. Lo que vos trobareu és molta sensibilitat i poca raó. Ja em coneixeu. Si no podeu arribar al final segur que no us haureu perdut res. Tanmateix jo sempre arribo al final i torno a començar. (La foto és de Fernando Prats).

 

T'estimo

Sentia com la por em rossegava les cames. La nit era l'única cosa que em separava de la mort. Sí, la por ens converteix en individus absoluts. La por em feia sentir sol i la nit era l'únic espai de calma en front el dia, davant la llum del sol que m'abocaria com una presa als braços de l'enemic. Qui era l'enemic? No ho sé. Han passat tants d'anys d'ençà que lluito contra ell que ja no sé qui és.

Intentaré explicar-me. No m'agraden massa les històries realistes, molt menys les costumistes. No és una qüestió de gust, ni tan sols personal. La meva és una qüestió merament experiencial i és que la meva vida no té res d'allò que se sol anomenar “real” i encara menys, quotidià. El meu destí és únic i tanmateix em sembla que és el destí de tots. Ja us ho he dit, m'intentaré explicar, però no és gens fàcil.

Ja fa cosa d'uns quants segles que cada dia em toca anar a matar a unes quantes persones. Ho enteneu? En porto uns 1936 de morts. La veritat és que tots els morts em semblen iguals. Tot va començar una nit, em van ferir però vaig aconseguir matar unes 4 persones amb una granada. Jo sagnava. Va aparèixer la por, aquella que ens fa sentir la nostra individualitat més radical. Em vaig despertar, no hi havia ferida.

Vaig pensar en Nietzsche i la seva concepció d'etern retorn. I si estava condemnat a reviure lo mateix una i altra vegada? No hi havia ferida. El primer dia després de la primera nit em va fer pensar molt. Havia al·lucinat? La segona nit ho va aclarir tot, retorn a la ferida. No havia causat les mateixes morts però el resultat era el mateix.

Vaig començar a saber manegar la situació durant el dia, però per la nit tot era diferent. La nit era incontrolable. L'enemic em donava treva. Jo sagnava i els estels enlluernaven aquell silenci etern difícil de mastegar. La nit, crec, era l'únic vincle d'unió entre els enemics. Cadascú vivia el seu dia, tots vivíem la mateixa nit. Jo tenia la por afegida de la mort, cada nit sabia que moriria. No entenc qui m'ha fet aquest favor.

De la guerra se n'aprèn molt, tanmateix després de segles de lluita el meu destí és invariable. Moriré cada nit. Cada dia buscaré la mort dels altres. La por em rossegarà i en el moment més dur hauré de rebobinar. No crec en la resurrecció, tanmateix no em queda més remei que creure en el rebobinat. No puc parar de matar, almenys no puc para d'intentar-ho.

Ja tot m'és igual. Els primers morts tenien alguna qualitat per mi. Eren humans. La resta ja no m'importen. Fa anys que no m'importa res. Quanta més mort hi ha al voltant d'un menys importància té aquesta. Això és així a excepció de la mort d'un mateix i en la nit que ens equipara a tots. Tremolo, preferiria morir definitivament a tornar enrere una i altra vegada.

Els instants passen, miro la fotografia d'alguna persona que alguna vegada, suposo, em va estimar. No reconec el seu rostre, la seva mirada em resulta estranya. Només sé que l'estimava perquè d'altra manera no la portaria a la meva butxaca, la butxaca traspassada pel forat que hi ha al meu pit i que m'ha dessagnat el cor.

És curiós. M'han ferit el cor. No paro de sagnar mai. Fa anys que segueixo igual. Deixo rastre, allà on vaig ho tenyeixo tot d'un roig púrpura. Podria pintar amb els dits el que pintaven els homes d'abans a les cavernes. Quan de temps ha passat? No ho vulgueu saber. Això sona a càstig, el silenci de vegades no és un càstig, és el millor dels arguments.

No sé en quin punt esteu de la nit vosaltres. M'agradaria saber-ho. Vivim la mateixa nit? Esteu aquí davant? Què hi feu aquí? Quines regles no escrites hi ha que ens permeten la treva? No seria millor acabar amb tot durant la nit per tal de que tot passés a la fosca? Aquesta és una de les pitjors nits. Estic pensant massa.
Si al cel hi ha estels que brillen i que ja s'han extingit imagino que algú, en algun lloc, podrà sentir els meus pensaments i tanmateix jo ja no hi seré. Repeteixo, no entenc les regles d'aquest joc. Simplement m'ha tocat viure així. Espero que a ningú li soni trivial aquesta reflexió. Escriure em salva de la mort, és lo únic que em queda.

Potser només sóc un escrit. Ni tan sols em sento real. Tanmateix sagno. No sagnes tu? Potser sagno jo per a que ho puguis fer tu a través de mi. Si avui en moren 5 més tu sentiràs la seva mort encara que jo no la pugui sentir. No importa qui siguin, he viscut tantes vegades la mateixa guerra que ja no sé quina guerra és. En canvi tu saps de què et parlo.

Voldria abraçar-te, ser estel. M'ha tocat ser patiment i foscor. Jo no et puc donar la llum. M'entens? Un camell està destinat a portar un pes molt gran sobre la seva esquena. Jo només carrego amb la buidor que tinc al pit. Com es plena el buit? Mirant als altres? Et miro a tu, ets tu la meva propera víctima? No crec, tinc la teva foto al meu pit.

Torno a disparar. És massa d'hora per sagnar però ja sagno. Tinc por, avui serà un dia idèntic al d'ahir, idèntic a tots els altres dies. En canvi tu, la meva fotografia, pots somriure. Crec que t'estimo i crec que la única raó de ser meva és la nit. Cada nit és diferent, cada dia hi ha morts. Jo moro de dia, jo mato de dia. Per la nit, en canvi, només disparen els núvols una fina pluja.

Potser no has entès res petita foto. Ho entenc. Potser no es tracta d'entendre. Només voldria dir-te que t'estimo. T'ho dic cada nit, veritat? No sé qui ets, tampoc sé qui són les meves víctimes. Com es diu t'estimo quan ja no queden paraules? I com es mata quan ja no queden bales? Ara mateix no ho sé. Es pot estimar amb bales i matar amb paraules? En aquests casos el resultat ens porta a una fosa a negre, una fosa comuna a negre.

Avui intentaré matar-ne 1 més i prou. Això és el que es diu sempre. Una vegada més i prou. Però com es surt d'aquest bucle? Tornaran els dinosaures? Ens han abandonat mai? El meu nom és 00-22-00 KL. Estic mal dissenyat, tinc un curtcircuit i sempre m'encallo en el mateix lloc. Ara bé, quan surto me'n dono compte que he estat creat per matar sense parar en aquesta guerra eterna tot simulant les condicions humanes de la manera més realista possible. La de la foto? Una simulació més. Ara que ja no lluiten els humans a nosaltres ens toca fer la feina bruta. D'aquí una estona arribarà la nit. Tanmateix estic dissenyat per estimar-te.

Per tant, t'estimo.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

26/07/2014
Hi havia una vegada un noi, quan jo era un xiquet, que dibuixava amb un estil tan elaborat i amb uns tocs tan Marvel que jo només podia fer que quedar-me perplex amb els seus traços.
11/07/2014
Porta’m allí on neixen les petjades I conta’m qui ha dissenyat aquesta lluna Tan plena que regalima de desig. Camina’m ara que la gent no mira, Mira’m quan aquesta foscor marxi
18/06/2014
De menut somiava a ser un superheroi. El meu poder... dibuixar tot allò que se'm passes pel cap.
25/04/2014
Acabo de mirar “El jefe”, no sé per quin canal, i tinc la sensació de què els realitzadors cada vegada són més bons.
14/04/2014
Avui compto amb què tinc dues hores d’autonomia. Potser una mica més però no molt. Preparo ben bé el que faré. No puc quedar-me tirat a meitat del carrer i vull aprofitar al màxim aquest temps tan valuós.
22/03/2014
Al principi semblava que plogués, més de 100 cordills penjaven del vestíbul del Campus de les Terres de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili. Tot plegat, el conjunt era prou harmònic.