Ulleres sense vidre, reflexió sobre la condició humana

Jo crec que vaig convertir-me en miop de tant desitjar portar ulleres. Volia amagar el meu nas i emmarcar els meus ulls perquè la gent deixés de fixar-se en les meves prominents vies olfactives. Les meves primeres ulleres eren molt fines. Es trencaven fàcilment. Eren lleugeres i quasi ni es notaven.

Ja després em vaig atrevir a portar-ne de “pasta”. Gruixudes com el marc d’un quadre rococó. No tan florit. Eren un suport per amagar la meva timidesa. Ulleres de veure-les venir, les anomeno jo. Darrere d’uns vidres em sentia, i em sento, més segur, com si anés disfressat.

Vull parlar sobre les meves ulleres perquè és estiu i perquè a l’estiu va millor parlar de coses lleugeres i superficials. De fet, voldria parlar de complements perquè l’ésser humà es diferencia de les altres espècies per la seva habilitat en portar posats complements del tot innecessaris.

Jo no m’atrevia a portar ulleres fins que les vaig necessitar. Tampoc m’atreveixo a posar-me una gorra si no me molesta el sol. Però em sembla veritablement rellevant que hi hagi molta gent capaç d’abastir-se d’una sèries de complements totalment inútils però necessaris.

És un fet "súper" humà. Com ho eren les perruques allà al segle XVIII o les muscleres dels anys 80. El fet d’acceptar-les o rebutjar-les té molt a veure amb definir si el portador “és dels nostres” o no. Veure una súper gorra al damunt del cap d’una persona que porta uns pantalons i samarreta extra grans per al seu cos ens pot semblar “estúpid”. Tanmateix portar pantalons acampanats no ens ho semblava.

Si aquells que importen una moda són ídols nostres, aquesta ens semblarà genial, bella i eminentment glamurosa. Si, en canvi, la moda l’estableix un sector social que considerem de “baix nivell” no trigarem en rebutjar la seva superficialitat. Fet humà: acceptarem les nostres superficialitats, no les dels “altres”.

I ara bé allà on vull anar a parar. M’agrada veure la superficialitat i l’artificiositat en els demès perquè així puc veure millor la meva. Els altres són necessaris sempre, com a alarma de consciència. De vegades vivim tan habituats a les nostres superficialitats que ens les prenem com a naturals. Així que m’encanta veure ulleres sense vidre, com a complement, perquè em fan entendre que les meves, que porten vidre, no deixen de ser-ne un.

Baudelaire es tenyia el cabell de color verd. Excentricitat i reclam! Perquè qui inventa un nou complement passa per dandi i potser per geni. Wagner va llogar un castell, que no podia pagar, per tal de fer-se famós. A mi em fascinen els que promouen els objectes inútils, perquè normalment carreguen amb una forta reflexió en cada una de les seves actituds en front la vida. Que hi hagi algú capaç de vestir amb alguna cosa que ningú més porta a la zona és símptoma d’avantguardisme.

Som un luxe, ens sentim bé carregant amb allò que no té cap utilitat. Després, ens quedem perplexos quan algú estudia filosofia i li preguntem per la seva utilitat. Tot fent evident que només acceptem les nostres inutilitats, però no les dels que no són com nosaltres. Som un luxe, creem necessitats i aprenem a viure a través d’elles fins a tal punt que veiem als que no les tenen com a estrambòtics o desfasats. Si no fos tan tímid, jo triaria com a complement, el no-res. De moment ulleres de pasta i encara amb vidres.