Jump to navigation
Fico la mà dins del barret de copa. Remeno. Em poso nerviós. Trec la mà. Em rasco el cabell amb neguit. Torno a ficar la mà. La única espectadora que ha vingut a veure la funció em mira seriosament. Miro a veure si en puc treure alguna cosa. El conill no vol sortir. Sembla que a l'animal li agrada massa el barret i massa poc ajudar-me.
Jo no veig cap lloc on poder amagar-me. On s'ha ficat la màgia? No la trobo enlloc. Ella, amb els seus ulls marrons em segueix mirant. M'agradaria poder capturar aquest instant de mirades. Quan deixi de mirar-me serà pitjor. Un mag sense ningú només pot enganyar-se a sí mateix. Si ella em pregunta què em passa li diré que la màgia dorm dins dels seus ulls. Si no entén el que li dic li explicaré que un mag només il·lusiona a qui es vol deixar encisar, que si no he pogut treure el conill del seu amagatall és perquè ella no volia que sortís.
Jo no sóc ben bé un mag, ni molt menys. Només sóc un escriptor, el conill són les paraules i el barret són les frases que es van amuntegant línia rere línia. Però sempre he cregut en la màgia i potser m'agrada perquè manco absolutament d'ella. No, jo no tinc res de misteriós. Sóc més aviat poqueta cosa i la màgia és molt gran. Les paraules estan carregades de seducció, la única i poca màgia de què disposo comença amb la “a” i acaba amb la “z”; entremig tot un assortit de vocals i consonants maquinant desitjos, plaers, perdons, pors, anhels, esperances, enuigs...
Si en algun text us veieu reflectits és qüestió de màgia, però no de la meva màgia. És la vostra màgia. Si quan llegiu una frase us entren ganes de saltar i saltar per tot el text fins arribar al final tot desitjant que s'allargui la història és perquè hi ha alguna cosa en el text que batega al mateix ritme que ho feu vosaltres. Aquest factor és la màgia. Quan algú enamora ho fa perquè sap respirar al mateix ritme que l'altre, perquè viu una temporalitat similar i perquè mira amb la mateixa intensitat. És llavors quan hi ha quelcom de màgia.
Són coincidències, la màgia és un trobar-se i deixar-se seduir. No tothom es troba, ni troba al mateix temps que és trobat. Això també és màgia però és asincrònica. Escriure és buscar això, un petit fragment d'atmosfera d'habitabilitat comuna. Per això si em poso davant d'algú, fico la mà dins del barret, remeno i no surt res és perquè no hi ha hagut un espai comú. Jo ho hauré fet malament. No hauré premut la tecla adequada o potser hauré dit massa coses, massa poques i/o a destemps. Un bon mag sempre sabrà quin és el punt de cocció precís d'una mirada aliena.
Com que crec en la màgia sempre m'he preguntat quina història seria la més adequada per traspassar la bomba cardíaca d'algun lector i la que sempre em ve al cap és la del mag, el conill que no vol sortir i en el meu cas, una noia que mira. El mag no treu res del barret, la noia es posa trista i el mag, de sobte li demana perdó perquè mai abans l'havia fallat. Però en aquell instant el mal mag ja sap que si no ha tret res del barret és perquè la noia ha deixat d'estimar-lo i faci el que faci només veurà el truc, no la màgia.
Passat uns segons el mag faria mitja volta, buscaria uns altres espectadors i en trobar-los agafaria un barret, ficaria la mà, remenaria deu segons mentre els hi diria “Senyores, senyors va per vostès”, treuria un cor de la barret, el mostraria solemnement, el públic miraria indiferent i de sobte el mag cauria a terra fulminat mentre el seu cor s'esmunyiria de la seva mà tot sagnant i bategant per algú altri. Senyores, senyors va per vostès.
Felicitats germaneta, felicitats Núria. (13-11-1997)
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
