,
03/09/2018
Filosofia
El meu cel i jo
Foto:
Toni Ruiz

Una carta des del Cel

Ens vàrem declarar amor etern. Allà on anàvem tallàvem als arbres les nostres inicials rodejades d'un cor. Inclús vàrem comentar que mai no estimaríem a ningú tant com ens havíem estimat nosaltres dos.

El cas és que m'he mort. Sóc un no-res que campa pel camp espigat. Una ànima en dirien els cristians. Per aquí tot és bondat. El cel és el Paradís. Tal qual ens ho contaven quan érem petits. Només arribar ja m'esperaven els avis i la meva mare. Suposo que el pare arribarà més tard. Espero que encara li quedin anys. També hi ha l’Elva, cosa que demostra que els gossos també tenen ànima.

Se'm fa una mica estrany que hi hagi alguns amics amb més d'una parella. La Joana m'explica que en vida es va casar dues vegades, la primera després d'enviudar. Les dues vegades va prometre amor etern i ara és aquí amb en Manel i en Pere. La veritat incomoda la situació. Aquí al cel tothom ha de ser feliç. Però això de les morts prematures no ho devien estudiar bé. La Joana va amunt i avall i ha de dedicar temps a les dues parelles. En Manel és més modern però en Pere és dels xapats a l'antiga.

Tinc una mica de por perquè et vaig declarar amor etern i després em vas dir que ja no m'estimaves. Em fa por que el Cel tampoc contempli aquestes qüestions. Jo vaig morir estimant-te i seria un infern per a mi que apareguessis amb una altra persona. El cel és capritxós i em fa pensar que el que per a un és el Cel per a l'altre podria ser el mateix infern.

Cada dia veig taurins gaudint amb els bous i antitaurins fent reivindicacions. No sé, reivindicar és un plaer celestial. En qualsevol cas, em genera dubtes que siguin feliços. Els taurins clamen “nosaltres ja érem aquí”. Passa el mateix amb espanyolistes i catalans. Tot i que hi ha algun català que diu ser del segle XII i que afirma no conèixer això de la Unitat d'Espanya.

És estrany. Hi ha uns tios de l'empresa Dragados construint camps. La població mundial a La Terra cada vegada és més basta i això vol dir que aquí som cada vegada més ànimes. Per tant, s'ha d'anar ampliant el Cel i se veu que ho fa aquesta mateixa companyia amb l'Àngel Marcelo i Pancraci treballant a tot drap.

La meva tieta, de fet, està cabrejada perquè durant la vida a la Terra va invertir en una parcel·la al Cel i ara resulta que aquells que no varen invertir tenen els mateixos drets. Es passa tot el dia d’aquí cap allà cercant culpables. Suposo que li deu agradar, de fet al Cel no passa res que no ens agradi, diuen.

Al Cel m'he trobat fatxes. No dels d'ara. Hi ha el mateix Franco i es pren cafès amb Carrillo, Churchill i Kennedy. Els advocats de Sant Pere tenen un tou de feina per saber qui pot passar i qui no. El mal és relatiu i també hi deu comptar el factor propaganda de la mateixa religió. Se'm fa estrany però tot plegat sóc ben feliç.

No sé si desvario. No tenim ales. Tampoc anem vestits. Tots som iguals. A alguns cristians del PP això no crec que els agradi. El Cel sembla un país soviètic. Hi ha jerarquies, cada dia rebem sessions de felicitat i sobretot treballem per ser lliures. Treballem per servir al Cel i ho fem amb una alegria sobrenatural. Aquí no hi ha dia i nit, per tant no podem dir que treballem de sol a sol però segur que a la Terra treballava menys.

Diu la meva psicoanalista que si tinc por de que arribis acompanyada és perquè m’agrada patir. És a dir, visc la felicitat des del patiment. La lògica celestial de vegades em recorda a certs discursos de polítics. Sembla que aquí tot se fa venir bé per justificar qualsevol contradicció. El cas és que preferiria que no arribessis mai. En primer lloc perquè vull que visquis molts anys. En segon lloc perquè se’m faria dur pensar que arribaries amb una altra persona.

Els mèdiums no són reals. He intentat contactar amb Woopy Wolberg, el Papa de Roma, Sandro Rey i amb Jorge Fernández Díaz i no se n’emparren gens. Marcelo, l’àngel flipa quan veu a les notícies que l’exministre diu que ell mateix l’ajuda a aparcar. Se sent ofès. Un àngel rebaixat a aparca cotxes,... El cas és que si trobes algun dia aquest missatge que no sé com fer-te arribar que sàpigues que tinc la sort d’estimar-te per sempre només pel fet que t’estimava quan vaig morir i aquí és tot el que era en el darrer moment de la vida.
Carpe diem, teu sempre, Felip.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

02/03/2014
Feia 6 anys que no em disfressava. La darrera vegada fou d’un súper heroi que portava martell. Si penseu en Thor esteu equivocats.
13/02/2014
La meua taula, la meua nit. Tota l’habitació envoltada de llibres. Alguns de devorats i d’altres que esperen pacientment a què en tingui ganes d’ells.
28/01/2014
El meu poble és singular, altament únic pel que fa a les olors. Alguns dies, depenent d'on bufi el vent olorarà a fleca.
16/01/2014
Hi anirem tots vestits de negre, planyerem no haver-te ajudat amb totes les nostres forces. T’encendrem una vela. Plourà, sí, això. Plourà ben fort i les gotes d’aigua caigudes del cel es confondran amb les dels nostres ulls.
30/12/2013
Tots som antiavortistes. D’això no en tinc cap mena de dubte. És per això que considero la postura del Govern Central totalment errònia envers aquest tema. Pitjor, és mentidera.
16/12/2013
Em vaig topar amb una excompanya de classe i portava un xiquet als braços, i el temps se’m va tirar a sobre. No recordo quin dia era exactament però alguna cosa que no sabria descriure em va mossegar.
04/12/2013
Al llarg de la vida guanyarem i perdrem amics. Molts arribaran i marxaran sense quasi fer soroll, d'altres ens impactaran o bé quan els coneixem o bé quan s'allunyin de nosaltres.