,
08/04/2013
Filosofia

Ventre matern i arquitectura #1

Un iglú, desert de neu. Canvi de temperatura entre l’espai interior i l’espai exterior. Paraules glaçades, baf a l’atmosfera, petjades feixugues, l’eco de la immensitat a uns quants graus per sota del zero relatiu.  Els esquimals contemplaran el firmament i allí hi veuran les seves llegendes representades, la lluita per la vida. De la mateixa manera que els éssers unicel·lulars, les persones lluiten per aferrar-se a la vida.

La personeta neix d’un iglú de carn i ossos i de sobte se queda sense llar, el llac amniòtic que l’envoltava. Sortir de l’ou prematurament implica trobar-se desemparat, indefens davant l’exterior. Un sol bufit i la criatura bonica podria desaparèixer. La única capacitat del nadó per sobreviure és la de generar tendresa, la de respirar la fragilitat.

El bressol, serà el tercer ventre matern de la criatura nascuda després del mateix ventre en sí mateix i dels braços familiars i afectuosos de la seva mare. Néixer implica estar avocat a fabricar de nou la llar primigènia. El clima, el ritme, la vida no distanciada entre l’habitant i el seu habitacle.

Els ritmes lents calmaran el bebè perquè li recordaran al bategar tranquil de la seva nodridora quan la criatura navegava pel seu interior, plena de vida. Un bategar lent implicaria, a més, una transmissió sanguínia lenta. L’estrès matern, vindria recordat per una bategar ràpid, que augmentaria la pressió i el malestar del nen. Lentitud, serenor.

Des de menuts retornem al ventre quan anem a dormir, buscant els llençols encara que sigui estiu, sobretot quan hi ha por. Qualsevol tela rememora la placenta, qualsevol llar és un retorn a la nostra matriu. És irracional. Si hi ha por busquem marxar a casa, allí on lo familiar ens recull. Recordar el naixement potser té a veure amb recordar com ens ho fem per fer habitable aquest món.

Aterrar després d’un part i agafar-ne consciència retrospectivament permet prendre consciència de la fragilitat. Necessitem neutralitzar les pujades i baixades de temperatura de l’entorn, necessitem protegir-nos de la superfície. I si ho fem és per la nostra impossibilitat de viure fora de “ventres construïts”.

Un bon habitacle seria aquell que permetria una vida harmònica i serena i per això és molt important que es treballin aquestes qüestions. L’arquitecte és el poeta de l’habitar, aquell que dissenya el ventre al que tornar. Un arquitecte que busqui l’espectacularitat sense atendre al concepte de “l’habitar familiar” no haurà entès res.

Potser que una torre en forma de coet o de penis, sigui molt espectacular, sobretot si fa llum per la nit, però cal pensar en com l’habitarà la gent, com se sentirà, quines emocions despertarà. També com la rebran els transeünts i veïns. Cal tanta llum per la nit? No és el ventre una cosa fosca i per tant de repòs?

El poeta és un arquitecte de paraules. El filòsof ho seria dels conceptes. El polític ho ha de ser dels espais de trobada en comú. En tota professió hi ha una arquitectura i si es treballa adequadament i sensiblement es permet construir una vida més harmònica i més acollidora. Els amics són arquitectes de moments. Els amors ho són de petites eternitats. Perquè sovint se diu que som éssers fets per a la mort, però de vegades ens oblidem de lo important que és el néixer, la importància del moment  per aprendre a existir i habitar el sentit de la vida. La vida és arquitectura, retorn al ventre matern una i altra vegada.. una i altra vegada.

 

Gràcies als que feu possible que habiti serenament al vostre entorn. Sou constel·lacions, retorns a casa.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

19/11/2013
Un buit immens, un gran no-res com a potència d’alguna cosa. Espai en blanc, marbre sense tallar i centenars de milers de possibilitats dansant tot aproximant-se a la realització.
15/11/2013
Els sentiments poden arribar a dificultar l’acte de pensar. Una emoció intensa pot emboirar l’enteniment de tal manera que ens avoqui a fer judicis ràpids i segats.
02/11/2013
La primera vegada que vaig anar a Barcelona per estar-m’hi uns dies la tornada a Campredó se’m va fer estranya. Sentia a la gent parlar d’una altra manera, actuar diferent. Però no eren ells.
29/10/2013
Aprofitant la festa del cinema i que veure un film costa 2'90 euros vaig anar a veure “Prisioneros”. Esperava passar una bona estona i m'ho vaig passar molt malament, però em vaig sentir molt gratificat .
10/10/2013
Collons! És molt greu! Què ningú té sentiments per aquí? No, no estic recitant Shakespeare, estic indignat després d’haver-me trobat fa uns dies a un altre treballador d’ONG i haver-me atrevit a mantenir un breu diàleg amb ell.
28/09/2013
Què és la senzillesa? Possiblement és allò que trobes sense buscar-ho. És allò que et busca a tu des de l’espontaneïtat i l’alegria. “Senzill” és gaudir amb poca cosa tot agafant consciència de lo molt que és.
14/09/2013
Si la vida tingués banda sonora els núvols em regalarien Joan Valent, Insula Poètica. Plou una mica i quan cauen quatre gotes i cavalca la fresca és que és temps d’enyorança, almenys ho és per a mi.