,
02/03/2011
Filosofia

Veritats i mentides

Potser sí, estava una mica empipat. Però és que a l'altra banda del mostrador el secretari es mostrava apàtic. No em mirava als ulls i es limitava a repetir “jo no en puc fer res”. Quins collons! Jo només volia entregar la sol•licitud per tal que n'acceptessin un canvi en la matrícula. Només això. Doncs, ell no en podia fer res. Només això, simplement una resposta que emmirallava les meves preguntes.

Notava que em mentia i ho sabia perquè havia estudiat psicologia pel meu compte. M'havia llegit llibres d'aquestos que parlen de llenguatge no verbal. Aquella manera de moure el nas cap a la dreta de manera quasi imperceptible no enganyava. L'havia agafat mentint. Sabia que sí que podia fer alguna cosa. Simplement no volia ajudar-me. Simplement no volia, no volia fer allò que no està escrit, no volia acatar res que no li fos explicitat per unes normes ben clares i ben definides.

Això em va fer pensar, la ràbia que sentia es va anar dissolvent. M'estava perdent pels meus pensaments. Em semblava curiós que un funcionari, pel motiu que fos, és negués a ser humà. Vull dir que es negava a interpretar la situació i a actuar lliurement segons el seu criteri. No em refereixo a que no es volia saltar les normes. Només vull dir que pareixia que no volgués fer res diferent d'allò per al que havia estat “programat”.

Sí, sí, va ser aquesta la paraula que em va fer sorgir de sobte, com un llampec se'm va presentar. No m'hi havia fixat, els funcionaris buròcrates funcionen segons un programari semblant al d'un ordinador. És a dir, si no està ben acotat el codi, si el programa no està tancat, cometen un munt d'errors i es “pengen”, com els ordinadors, tal qual.

Començava a entendre la situació. De sobte el secretari em va començar a provocar llàstima. Tenia la intuïció que allò que feia amb mi només era per poder sobreviure. M'explico. Ell es negava a procedir de manera diferent a una màquina robòtica però no ho feia amb maldat, vull pensar que no. Crec que ho feia per tal de confondre's cada vegada més amb els autòmats amb la intenció de mantenir el seu càrrec.

¿No sembla lògic? Cada vegada més sovint en l'àmbit dels serveis hi ha més automatismes i menys persones. Crec que lo volia aquell home era no ser substituït per una màquina, fer-se passar per una d'elles per tal que ningú li prengués el seu càrrec. Ja no hi havia marxa enrere, vaig agafar-li llàstima a aquell home i vaig decidir fer-li cas, tornar-me'n a casa amb les mans buides per tal de no fer aixecar sospites i fer perillar el seu càrrec.

PD: la paraula robot ve del txec i significa “esclau”, és curiós que quants més robots hi ha més esclaus som del sistema. Cada vegada tot és més confós, més difícil diferenciar la persona de les màquines.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

26/07/2014
Hi havia una vegada un noi, quan jo era un xiquet, que dibuixava amb un estil tan elaborat i amb uns tocs tan Marvel que jo només podia fer que quedar-me perplex amb els seus traços.
11/07/2014
Porta’m allí on neixen les petjades I conta’m qui ha dissenyat aquesta lluna Tan plena que regalima de desig. Camina’m ara que la gent no mira, Mira’m quan aquesta foscor marxi
18/06/2014
De menut somiava a ser un superheroi. El meu poder... dibuixar tot allò que se'm passes pel cap.
25/04/2014
Acabo de mirar “El jefe”, no sé per quin canal, i tinc la sensació de què els realitzadors cada vegada són més bons.
14/04/2014
Avui compto amb què tinc dues hores d’autonomia. Potser una mica més però no molt. Preparo ben bé el que faré. No puc quedar-me tirat a meitat del carrer i vull aprofitar al màxim aquest temps tan valuós.
22/03/2014
Al principi semblava que plogués, més de 100 cordills penjaven del vestíbul del Campus de les Terres de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili. Tot plegat, el conjunt era prou harmònic.