Jump to navigation
Encara recordo el dia en que vaig informar el meu pare que estudiaria filosofia. La seva cara reflectia incomoditat. Si jo que servia per a poca cosa i que havia plantat els meus primers petits pins fent de dissenyador gràfic (molt petits, molt petits) de sobte em veia corprès per una gent que es dedicava a meditar. Mentre els altres pencaven ells es dedicaven a meditar o això li pareixia una mica al meu pare.
– No està mal que tinguis un hobby- em va comentar-. Però l'aixada et donarà més feina a llarg termini i això de la filosofia és molt estrany. Començaràs a donar-li massa voltes a les coses com si estiguessis dalt d'una sínia i lo pitjor de tot és que no només et marejaràs tu, és que ens marejaràs a nosaltres.
– Bé, no sé què dir. M'he enamorat i l'aixada mai ha sigut bona amant meva. Ho sento. Puc estudiar filosofia? Prometo que no em plantejaré massa les coses. Només me les plantejaré lo suficient i necessari. Per cert, saps quina diferència hi ha entre suficient i necessari papa?
– Veus? Sense ni estudiar ja estàs començant a donar-li massa volta a les coses. A veure, quina diferència hi ha?
– Per exemple si vols fer callar un polític una bomba atòmica pot ser suficient però no necessària (tampoc seria ètic) i en canvi per fregar el terra, per exemple, pot ser necessari un pal de fregar i en aquest cas no seria suficient perquè faltaria aigua i algú que fregués el terra.
– I això t'ensenyaran a Filosofia? -empipat em va increpar el meu pare per la ironia sobre el polític-.
Jo no sabia què contestar. El meu pare no era Sòcrates però la seva pregunta irònica m'havia deixat estabornit. Sort de la meva mare i les meves dues germanes que van sortir en defensa meva. La germana petita tenia 4 anys i la gran 13. Núria, la petita, va comentar “doncs a mi em sembla bonic” i tots vam esclatar a riure. La gran, Cinta, a qui aprecio pel seu ímpetu, va comentar que jo era una mica estrany i que almenys si estudiava alguna cosa estranya potenciaria allò que sóc i que mentre no fos res dolent el que un era potenciar-ho podria ser bo.
Dora, la meva mama, em va dir que ella em recolzaria fes allò que fes perquè sabia lo dolorós que era no poder fer-ho. En tant que dona sempre li havia resultat una mica més complicat que al meu pare anar una mica per lliure i no havia pogut fer moltes coses que hagués volgut. També a ella li havia resultat impossible estudiar per manca de diners. Així que encara que jo em dediqués a pensar lo suficient i necessari doncs ella només podia dir-me: avant i sort (però estudia).
Aquell dia vaig aprendre que el saber només és possible quan hi ha un grup de suport que el fonamenta i suporta i que jo tenia un grup de noies (mama, Cinta i Núria) al meu costat que no em mereixo i que aguanten i estimem un infinit el seu entorn. Jo de la filosofia he après de manera sensual, estimo més que sé i, en molta part, gràcies a vosaltres tres; la meua foscor els dies que hi ha massa llum.
Insuficient i necessari, a Cinta (20-09-88, Felicitats!), Núria i a Dora.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
