,
10/09/2017 - 00:00
Filosofia
Dibuix eròtic i festiu
Foto:
Toni Ruiz

Vuit dies somrient i una nit plorant

Vuit dies somrient per Eivissa i una nit plorant. De tanta felicitat, records del passat s'hi van abalançar cap a mi com un sol sense frens col·lapsant contra el terra. La raó deixada de banda. Anava a veure a ma germanes, dues llunes, i la filosofia no hi tenia cabuda. Millor la poètica per gaudir d'una illa balear que semblava sorgida d'una bombolla. Un buit se'm presentà una nit i no el vaig emplenar. Em vaig deixar buidar desconsoladament. Vuit dies somrient perquè així ho havia decidit. Per convicció. Per mi, per la gent que m'hi hagués d'acompanyar.

Garrofers, arena i sal. I poemes sorgits al vol com qui no vol la cosa. Optant per una única opció. Només em valia fascinar-me malgrat dormíssim a un pis carregat de gent per la inflació del preu del lloguer als treballadors. Malgrat alguns malgrats la illa em va picar l'ullet i em va mostrar la seva cara (B)enjamin. I vaig decidir, per una vegada, no buscar la coherència lògica sinó l'expressió lliure.

I entre d'altres coses jo veia boscos i sorgien herbes aromàtiques allà on hi anava i en brollaven eroticitats literàries.

 

Anotacions inconnexes:

Me repliego como un ovillo porque me gustan las cosa pequeñas y porque me fascina bajar la cabeza cuando beso, como si rezara. La única manera que tengo de parecer humilde, siéndolo...”

"El verano, ese impúdico hijo de la primavera que se niega a suprimir el deseo provocado por los senos de la noche... Y si el verano te elige, sólo queda ofrecerte. Si hay camino será que habrá que ponerse a andar"

"Hablo por miedo al silencio, menos cuando no tengo miedo. Mi tendencia natural es descreerme. Y mis ficciones son unguento de aflicciones que laceran para recordar que la herida tiene sus orígenes. Ironía. Si te buscas en ella, me encuentras."

Bello público y una fotografía descarrilada”

 

També en sorgiren poemes. Sentia la illa com una arboreda que jugava a captivar-me. Una noia enramada que movia les fulles per desfullar-me.

 

Tintineo

Me correría en tu eco, te correrías en mi alma que sería tuya y no en sueños.
Tus caderas mis laderas. Mi pálpito, lengua mojando tu oreja y tu cuello.
Mi dedo en tu llaga. Tu mano paseando el zig zag de mi piel henchida de sangre.
El big bang de nuestros flujos
Alibabá y dos de sus ladrones.
Los pliegues de tu catedral profanando
mi lengua como agua bendita
multiplicando planes y placeres.
Mi glande libre, en tu glota.
Tus labios separándose como el Nilo y yo, cual Noé, cruzándolo sediento.
Luego agua, luego cuerpos sin almas
tejiendo de saliba tus senos y tu coño
y tú pintando de galaxias mis pecas, borrando mis pecados cabalgando.
Se fugó la noche tragada por Gea.
Nos fugamos tú y yo de lo no superficial.
Te quiero, me comes, me dejo.”

 

Cara B

Y allí estoy yo, palpitando. Gozando de un plano detalle de tu culo desembragado, acelerado. Mostrando tu bello, tu coartada. Y tú allí detrás sonriendo como un bosque.

Y lo humedo aflora y la carne cuelga como enredadera. Veo a la súperheroïna, las bragas su antifaz. Y yo allí, lleno de goce como un río.

Los pechos hechos carne, mi deseo es cristal. Mi erección te apunta. Mi intel•lecto ya no está. Nos fundimos a negro. La isla ya es volcán.”

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

20/08/2013 - 01:11
Què és la filosofia? Fa uns mesos demanava a les meves amistats que responguessin aquesta pregunta. Realment és difícil respondre-la, primerament perquè no és òbvia. Hi ha alguna cosa de relliscós en ella.
12/08/2013 - 23:28
Recordo un capítol de South Park que em va captivar. “La noche de los sin techo vivientes”. Versava sobre uns rodamóns que demanaven diners com si fossin zombies.
05/08/2013 - 23:00
Jo crec que vaig convertir-me en miop de tant desitjar portar ulleres. Volia amagar el meu nas i emmarcar els meus ulls perquè la gent deixés de fixar-se en les meves prominents vies olfactives.
22/07/2013 - 14:16
" [...] Este juego de circo ecuestre era toda la política española, y mientras le contemplábamos embobados, la humanidad completaba su evolucion colonial y marítima, sin que nosotros tuviéramos de ello la menor noticia.
15/07/2013 - 21:16
Per sort o per desgràcia acostumo a no mirar la televisió. Tanmateix aquest mes, a l’estar per les Terres de l’Ebre, m’he tragat tots els dies els noticiaris del migdia. Hi ha alguna cosa d’ells que em col·lapsa.
08/07/2013 - 21:02
Fa temps que no escric res massa irònic. Amb aquesta situació em sento molt estrany. És com si hagués perdut aquesta arma de tant utilitzar-la. Més o menys igual em va passar amb la meva fe. No me’n queda ni una gota.
29/06/2013 - 14:02
Fa uns dies els canals de televisió13TV i Intereconomía es posaven les mans al cap per una constatació que havia donat el guionista Jair Domínguez al seu twitter.