Idomeni: decidir com sobreviure

Sembla que Idomeni té els dies comptats. Aquest improvisat camp de refugiats respira els últims episodis de la seva deshumanitzada vida. Entre fum, pols i mirades cansades, els habitants d'Idomeni malviuen pendents d'un futur cada cop més incert. El govern grec (i també la Unió Europea) ha comunicat que té la intenció de desallotjar el camp de refugiats abans de la primera setmana de juny. Les famílies d'Idomeni ho saben, i això es nota: durant les últimes setmanes han estat moltes les persones que, davant aquesta constant amenaça, han decidit marxar d'aquest refugi que els martiritza. Els campaments militars, tutelats pel govern i per l'exèrcit grec, són l'alternativa que Grècia els hi ofereix. És una solució que, evidentment, no els acontenta i, en molts casos, els hi fa por; principalment per dos motius: En primer lloc, es tracta de campaments militars, en els quals no hi pot accedir ni la premsa ni els voluntaris; diuen que "encara s'hi viu pitjor que a Idomeni". En segon lloc, els camps militars signifiquen per als refugiats la resignació i l'acceptació. Habitar aquests campaments vol dir abandonar el seu camí cap a Europa, que només pot continuar si fan pressió des d'Idomeni i exigeixen l'obertura de les fronteres.

Mentrestant, les persones que encara viuen a Idomeni, aproximadament unes 10.000, valoren, a pressa feta, quina és la millor opció. Traslladar-se a uns camps de refugiats que generen desconeixença i confusió; o, desobeir les forces gregues i seguir sobrevivint a Idomeni, a les portes d'una Europa en què encara somien.

CAMÍ DE L'OBEDIÈNCIA: ELS CAMPS MILITARS
Al seu moment, l'Abdulhamid, de quaranta-cinc anys, ho va tenir clar. Fa una setmana, ell i la seva família van deixar Idomeni per instal·lar-se a Nea Kavala, un dels campaments oficials que el govern grec ha preparat per als refugiats. Té quatre fills, tres dels quals són menors de deu anys. "Em feia por quedar-me Idomeni perquè no volia que ningú fes fora els meus fills d'una forma forçada", recorda l'Abdulhamid. Parla a través del seu whatsapp i, des d'allí, explica com estan sent els seus primers dies al campament militar. "Les condicions són iguals de dolentes que a Idomeni, així no es pot viure", afirma desesperat. Explica que no té ni la mínima idea de quin futur els hi espera. "He perdut la il·lusió de pensar en el demà", es resigna. Com molts, aquest periple els ha portat a una situació tan límit que ja no es plantegen pensar en futur i, lamentablement, es conformen en sobreviure de la manera més digna possible.

A l'Abdulhamid i al seu fill, de 21 anys, els vaig conèixer a la carretera que enllaça Polykastro, una localitat grega de 8.000 habitants, i el camp d'Idomeni. Vam compartir, caminant per la carretera, una estona de trajecte i, tot i no parlar el mateix idioma, tots dos van fer mostra d'una generositat i amabilitat extraordinària. Per whatsapp, l'Abdul desitja que, on sigui, algun dia ens puguem tornar a trobar.

IDOMENI FINS AL FINAL
Mentre toca la guitarra kurda, em convida, amb la mirada, a prendre un te. Es diu Aswad, té quaranta-vuit anys i es resigna a marxar d'Idomeni. "Si no obren les fronteres, m'hauran de treure a la força d'aquí", afirma quan deixa de tocar l'instrument. Fa tres mesos que ell i els seus dos fills, de disset i vint anys, malviuen a Idomeni. La seva dona es va haver de quedar a Síria; "tenia problemes als genolls i no va poder fer aquest viatge tan dur", apunta l'Aswad. Es volien retrobar quan haguessin arribat a Alemanya, però ara les coses han canviat i el pare de família lamenta que, potser, "no ens podrem tornar a veure mai més". La precarietat que, com totes, envolta la seva vida a Idomeni, el fa ser molt crític. "Europa és una merda", exclama enrabiat. Amb la mirada perduda a un foc que acaba d'encendre el seu fill gran, assegura que potser ha canviat de pensament. "Ens han tractat com animals; ara ja no sé si vull anar a Europa, potser prefereixo l'Àfrica", riu malintencionadament.

Al seu voltant, s'agrupen un grup de joves que, tots amb un cigarret a la mà, ballen amb la mirada els acords que l'Aswad els hi regala. Toca i canta una cançó kurda i, per uns instants, la música els fa ser més a prop d'una casa que fa temps que van deixar enrere.

DECISIONS MASSA DIFÍCILS
L'Ahmed té sis anys i, des del primer dia que vaig trepitjar el terra d'Idomeni, em va saber guanyar. Entremaliat, intel·ligent i afectuós, exemplifica la figura de tots aquests nens als quals la guerra els hi ha trencat la infantesa. Sense destí concret i amb mirada polsosa, correteja sempre sense parar entre una de les esplanades més extenses d'Idomeni. El seu pare es diu Ayman, té trenta-quatre anys i, cada dia, li resulta més desesperant viure estancats en aquest caos que el consumeix. Fa gairebé una setmana, ell i la seva família van intentar travessar la frontera amb Macèdonia, per la ruta que, aquí, es coneix com "la de les muntanyes". Al cap de vuit hores, els van enxampar i ràpidament els van tornar a portar al campament d'Idomeni. L'Ayman ja no sap què fer. Ha intentat tot el que, en teoria, havia d'intentar per arribar a Europa i, com en la majoria de casos, res ha funcionat. "Ja no aguanto més; aquesta situació és insostenible per tothom", sospira. Les amenaces constants d'aquest desallotjament més que anunciat, fan que l'Ayman tingui el cor dividit. Per una banda, seguiria les directrius i aniria als camps oficials, principalment, pels seus fills; però per l'altra, sap que fer això significa acceptar malviure en una situació precària que, constantment, els ridiculitza.

Amb ulls brillants, em demana la meva opinió i em pregunta que jo què faria si fos ell. Em quedo totalment gelat i, impotent davant una decisió tan complexa i indignant a la vegada, no sé què contestar-li. No és un cas aïllat. L'Ayman, com tots els refugiats que van fugir de casa seva, han de sobreviure, constantment, a un dia a dia que els posa a prova amb decisions tan difícils, crucials i frustrants com aquesta.