Si Carner aixequés el cap...

La miro però ella no em veu. Amb el cap inclinat cap a la seva falda, juga amb un dit a una aplicació del seu telèfon mòbil. Sincerament, no sóc capaç d’esbrinar de quin joc es tracta, ja que la seva posició estratègica m’impedeix veure la pantalla de l’aparell. Això sí, ella cada cop està més emocionada i amb  l’índex de la mà dreta en té prou per anar passant-se nivells, pistes o allò que collons hagi de superar per estar tan endinsada en el seu món virtual. De tant en tant, renega. Ho fa fluixet perquè ell no la senti, però ho fa. Suposo que la intensitat i la pressió que li provoca el joc fa que li sigui impossible no renegar o, si més no, sospirar. Suposo que jo també ho faria. Inclús cridaria, m’enrabiaria i, enfadat amb mi mateix, donaria puntades al terra quan el meu rendiment digital no fos l’esperat. No estem parlant de cap tonteria, encara que sigui quelcom virtual.

Cada cinc minuts, per dissimular, mira el professor durant uns vint segons i amb un ritme gairebé mecanitzat assenteix hipòcritament amb el cap. Ell se la mira i la seva falsa atenció li dibuixa un somriure al rostre. Als vint segons, doncs, torna a abaixar el cap i continua amb la seva carrera personal. Just és la segona classe que m’assec al seu costat i els dos cops ha adoptat aquesta actitud. Avui, però, sembla més excitada. Intuïtiu com sóc, penso que segurament és perquè està a punt de passar-se el joc. Queden deu minuts de classe i ella segueix immersa en el seu univers concret que cada cinc minuts deixa per buscar la mirada del professor de Literatura Catalana.

De sobte, veig que alça el cap i, segons els meus càlculs, encara li falten tres minuts i mig per fer-ho. No tan emocionada com quan juga, diu amb una veu dolça, que encara no havia sentit: “Sí”. Orgullosa de la seva participació, que per ella és gairebé essencial per al transcurs de la classe, afirma amb un sí rotund a la pregunta del professor sobre si coneixíem el tema Soul Almighty de Bob Marley. Un lleu somriure se li intueix a la cara quan s’adona que ella és de les poques persones que havia escoltat i, per tant, coneixia la cançó. Feta la intervenció i davant l’aprovació del professor, continua amb la partida o el que sigui allò a què està jugant. S’acaba la classe i, puntuals, deixem l’aula. Curiosament, al meu davant també surt la noia dels jocs al mòbil. M’he d’aguantar el riure quan escolto que li diu a una altra noia: “¡No me he enterado de nada, este hombre me cuesta!”. Al meu cap només em ve un pensament, una frase que podríem considerar, per culpa del poc rerefons cultural dels continguts que omplen els mitjans, popular: “olé tú!”.

Tot i això, ella sembla que marxa contenta. Potser, finalment, s’ha passat el joc, o potser està a punt... qui sap. O encara diria més, potser la intervenció sobre Bob Marley, l’ha fet adonar que la seva cultura musical és forta, potent... justificada per una persona que estudia una carrera de lletres.

Ella, contenta. Potser no sabrà quin sentiment anhelava transmetre Josep Carner en els seus poemes, potser no... però quan algú li pregunti pel què estudia, dirà, orgullosa i amb el telèfon mòbil a la butxaca: HUMANITATS!

I sí, jo també ho penso. Si Carner aixequés el cap... també intentaria passar-se el Candy Crush. Això, o el tornaria a abaixar directament, de cop, de cap (disculpeu el joc de paraules). No obsatnt, prefereixo pensar la primera reacció. És més poètica, més romàntica...