L'impossible amor viscut des de la distància

11/02/2016
Dibuix de Toni Ruiz

“Et noto distant, com si no t'importés. Per cada pregunta que et faig em soltes una resposta precuinada, buida, ratllant el sense sentit. Et mantens a la defensiva, com esperant un atac meu. Només vull atenció...”

 

Començo a sentir pànic de tot allò que impliqui telecomunicacions, més aviat de les teleoperacions. L'altre dia no em funcionava internet, per exemple. Truco a la companyia que, en lloc de posar-me amb una persona, em posa amb una gravació que m'ofereix solucions prefabricades sense atendre al problema real que jo tenia. Durant quatre dies vaig estar intentant posar-me en contacte amb l'agència i la resposta era “usted ya ha iniciado una instancia, en breve un técnico se pondrá en contacto con usted”. Quatre dies més tard arriba el tècnic, quatre dies eterns perquè treballo fent ús d'internet i perquè la desatenció genera incertesa i la incertesa desconfiança i neguit.

Per a més inri, em van trucar a posteriori, una vegada solucionat el probrema, per preguntar com havia sigut el servei. Evidentment el resultat també fou pèssim. Quan vaig anar a preguntar-li a la telefonista què havia de fer perquè em tornessin els diners dels quatre dies sense servei va i me diu que he de trucar al número XXXX, que ella no hem pot solucionar la petició. Nefast una altra vegada, tot tenyit d'educació i d'una falsa pàtina d'intent de ser-me útil.

Aquesta setmana em trobo un cartell a l'entrada del pis on se m'indica que a partir d'ara les lectures de la llum es faran a distància. Tot són avantatges segons resa el cartell, el paradís celestial electrificat. “Si és que tenim una sort de les elèctriques que tenim” deuen pensar González i Aznar. Abans de comptar amb el tele comptador ja m'esgarrifo. Lectures equivocades, pagaments inflats i ves i reclama-ho a distància. Lluita contra un telèfon i una veu enregistrada o una persona a qui no coneixes i que, pel fet de no tenir-la al davant, et pot anar marejant la perdiu indefinidament fins que t'esgotis.

Potser sóc exagerat però veig que les dimensions que està agafant això de les teleoperacions provoca que cada vegada sigui més difícil accedir als responsables i que al mateix temps siguem molt més accessibles i estiguem molt més exposats vers els mateixos.

La responsabilitat es dissol amb la distàncies i també amb l'abstracció de la gent amb qui es mantenen les relacions. Sóc una veu, un moneder, però no tinc rostre. Si em roben no se sentiran culpables perquè només hauran robat a una veu, no a res més. No existim si no és gràcies al nostre rostre. No importem si no és mercès el cara a cara.

Voldria saber a quines sessions de coaching se sotmet la gent que treballa teleoperant per no tenir cap sentiment ni de culpa ni de responsabilitat a l'hora de respondre amb evasives i dificultar les solucions als seus clients. De la mateixa manera que Eichmann aquells es queden tranquils tot argumentant “jo només faig la meva feina, allò que m'han manat” i abracen la banalitat que d'alguna manera empitjora la condició humana.

Estem comprant grisor perquè ens la vénen i ens estan ensenyant a actuar i a treballar com si estiguéssim a una selva. Ens inculquen valors d'èxit quantificable. Més diners, més “likes”, més visibilitat. El fi justifica els mitjans i les mateixes persones ens estem convertint en mitjans perquè s'aconsegueixin fins.

Seria possible establir una ètica de les distàncies? Tele-ètica?

Potser la ètica tingui a veure en quelcom semblant a establir una distància adequada entre la proximitat i la llunyania, entre apego i desapego. Seria bo pensar-hi. L'actualitat ens convida i, de vegades, obliga a mantenir força relacions personals i laborals a distància. L'humanisme filosòfic sembla que va néixer de les cartes que s'enviaven els savis viatgers entre ells mateixos per fer-ne reflexions i mantenir relacions de proximitat a distància.

La mateixa ètica de la distància d'aquell qui escriu i es despulla davant els lectors tot expressant pors, reflexions i sentiments sense més intenció que la d'aproximar-se a la seva gent.

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.