,
07/10/2013
Xina

El difícil camí dels "matrimonis d’aparença" *

“Hola tiets (forma carinyosa amb què els xinesos s’adrecen a les persones adultes amb qui hi ha o hi pot haver certa confiança.), sóc la xicota del Xiao Wang. Ens volem casar d’aquí a poc temps”.

Aquest cap de setmana, la Xiao Mei s’ha posat més mudada per a anar a conèixer els pares del Xiao Wang, i alhora, per a parlar sobre la seua boda. Tot i que ella normalment va vestida amb roba més masculina, avui s’ha posat ben femenina. No hi està acostumada, però perquè el seu propi “matrimoni d’aparença” es faci realitat i pugui obtenir l’aprovació dels seus “sogres”, la Xiao Mei no té altre remei que representar de la millor manera aquest paper de “l’obra”.

La Xiao Mei i el Xiao Wang són homosexuals. La història de l'article explica com, tant ella com ell van tenir una adolescència complicada on, tot i sentir-se atrets per les persones del seu mateix sexe, se’n sentien avergonyits per culpa de la societat, que els pressionava no només per a casar-se, sinó per a complir amb lo deure de procrear.  

 

L'autor narra com ha canviat la forma de veure l’homosexualitat a la Xina. Un procés que, diu, ha anat des del “delicte” fins a la “tolerància”. Abans, una persona homosexual, pressionada per la família i la societat, acabava casant-se amb una persona heterosexual a qui no estimava i amb qui es veia obligada a compartir la resta de la seua vida. Ara, això ha canviat. La “tolerància” que ens expressa l’autor d’aquest article es veu parcialment reflexada amb una nova moda: casar-se amb un altre homosexual –del sexe oposat- per tal que, de cara a la galeria, tots dos puguin seguir complint amb els requisits socials i, cadascú per la seua banda, continuï amb la seua relació “no permesa”. Una relació que es continua desenvolupant de forma paral·lela a aquest matrimoni fictici.  

Es construeix una família “normal”, un matrimoni tradicional, format per un home i una dona, i s’aconsegueix callar les possibles crítiques i desaprovacions dels que els envolten. En xinès, li diuen “matrimoni de forma, d’aparença”, o “matrimoni d’ajuda mútua”. I està sent bastant comú en ciutats econòmicament avançades i modernes, com Beijing o Shanghai. Als pobles, evidentment, no és gens freqüent.

 

La pregunta és: com aconsegueixen trobar a una parella homosexual, que també vulgui casar-se amb un heterosexual amb el mateix objectiu? Hi ha diversos mitjans, i un d’ells, són els grups de Xat. Grups específics que funcionen exactament igual que els Xats per a trobar parella, on cadascú hi posa els requisits que vol que tingui l’altra persona i així es van coneixent. Segons aquest article, en aquests grups de xats, els requisits de la gent cap a la futura parella són molt més exigents: des del físic, la situació econòmica, fins al background familiar, busquen al seu “amor” ideal, amb la menor quantitat de defectes possible. Ja que, al cap i a la fi, a aquesta altra persona, no l’han d’acabar estimant. Com més perfecta sigui, millor.

Pel que fa al contracte matrimonial: També n’hi ha. Es parteix de la base que no existeixen deures ni obligacions cap a l'altre, i que totes les despeses es paguen a parts iguals. És més, la majoria no viuen ni junts, excepte si han de conviure amb pares o sogres, o si viuen a un poble petit.

Tema fills: Per tradició i per a no contrariar l’objectiu del seu matrimoni “d’aparença”, la majoria els tenen per fecundació in vitro. Ara bé, se’ls planteja un problema: ho explicaran als fills? Els protagonistes de l’article responen: “Aquest tipus de matrimoni és l’única manera que hi ha per a satisfer la felicitat personal i alhora acontentar els teus pares i la societat que t'envolta. Però, els fills, no en tenen cap culpa. Esperarem fins que els fills siguin grans, i ja els ho explicarem”. Responen, amb impotència i resignació.

 

No deixa de sorprendre com, en un mateix article, es parla d’un canvi generacional que va del “delicte” a la “tolerància”. Una "tolerància" que l'autor descriu mitjançant un fenomen fet, clarament, d’amagat de la societat. Un secret a veus dins d’una societat que s’està fent cada cop més internacional, però que, alhora, continua tenint uns tabús i unes tradicions massa rígides com per a fer-la, realment, una societat oberta i tolerant.

 

* Basat en un article publicat al diari digital xinès “The Economic Observer” el 16 de setembre de 2013: http://www.eeo.com.cn/2013/0916/249884.shtml

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Núria Barberà (Roquetes, 1984) va viure més de 5 anys a la Xina estudiant, aprenent, formant-se i vivint immersa en un país llunyà i gran, molt gran. Després d'enriquir-se tant personalment com professional, va tornar a casa per a establir-se de nou a les Terres de l'Ebre. Ara és emprenedora, i tira endavant una empresa dedicada a les relacions entre la Xina i Catalunya. Voleu saber-ne més? Seguiu-la!

09/01/2014
  M’acabo de canviar de pis. Any nou, vida nova. Si faig una sinècdoque amb el pis com a vida, ja puc dir que he fet cas del refrany.
07/10/2013
“Hola tiets (forma carinyosa amb què els xinesos s’adrecen a les persones adultes amb qui hi ha o hi pot haver certa confiança.), sóc la xicota del Xiao Wang. Ens volem casar d’aquí a poc temps”.
27/08/2013
L’escriptura xinesa. Un tema tan ampli que fa temps que intento inspirar-m’hi per a escriure algun post, i no hi ha manera.
05/07/2013
Mai he sigut una gran experta en les noves tecnologies, ni tampoc he tingut mai les últimes versions dels aparells tecnològics que van sortint al mercat. Al contrari.
30/04/2013
  Demà és el Dia Internacional dels Treballadors.  
16/03/2013