Jump to navigation
Al nostre país, i a la majoria de països del món, parlar de l’avortament és sempre un tema de debat, ja sigue a les converses més íntimes, com a les taules rodones i parlaments. Llegint l’article de Roman Aixendri “El Joker Gallardon” m’ha vingut al cap com es viu l’avortament en un país superpoblat com és la Xina. I és que, de fet, sense ser una experta amb el tema, puc confirmar que a la Xina, l’avortament és habitual, fàcil i de tot menys un tema de debat –almenys de debat polític.
No és gens sorprenent anar caminant pel carrer i trobar-te un cartell a la paret amb frases com “després d’avortar, tornaràs a estar igual de guapa” “avorta i als 5 minuts torna a fer vida normal” “un embaràs no desitjat? Avortaments que no fan mal”. Anuncis a la tele i a la ràdio, folletos que reparteixen pel carrer... fins i tot hi ha testos d’embaràs que inclouen una targeta V.I.P. que t’ofereix el millor servei, en cas d’un positiu imprevist.
Si aquí s’entra en polèmica el considerar motiu d’avortament la malformació del fetus, la violació, la malaltia, les condicions econòmiques de la família, etc... a la Xina, l’embarassada decideix que no vol/no pot tenir aquell fill i punt. Sense entrar en termes més personals, està clar que difícil no ho posen. La píldora del dia després la venen a les farmàcies, sense recepta i sense discurs del farmacèutic/a. Ara bé, d’anuncis de mètodes anticonceptius, tanmateix, no se’n veuen gairebé mai.
La política del fill únic és un dels factors més forts per entendre el perquè de tot plegat. Per cada “fill de més” que té una família xinesa, s’ha de pagar una multa bastant gran per a un ciutadà de classe baixa o mitjana. Si no hi ha una prevenció, és lògic que l’oferta de solucions “ràpides” no estigue gaire limitada. També és rellevant el fet que la possibilitat de saber si és xiquet o xiqueta no és legal, perquè si la tradició xinesa sempre ha preferit els varons -tot i que ara, afortunadament, això està canviant- l’avortament seria l’opció més factible per a “seguir buscant”. Clar que, a la Xina, si tens contactes no hi ha llei que valgue.
És evident que el punt de vista de cada país relativitza moltes coses. Quan es parla d’avortament, es parla de vida, de mort, de llibertat, de sort, d’opció, d’error, d’accident, d’edat, de religió, de por, de maduresa... de tants elements que resulta impossible arribar a una unanimitat d’opinions i de regles. Igual com en tantes altres coses, parlar de l’avortament a la Xina no és el mateix que parlar de l’avortament aquí. Però el que està clar és que ni allò, ni això. Que aquí sembla que avancem, però quan menys t’ho esperes, tornen a sortir els de “dalt” i et diuen que tot allò que s’havia aconseguit i ja formava part de la llei, ara s’ha de replantejar i tornar a posar sobre la taula... A la Xina, no aniria malament una mica més d’educació sexual i de prevenció, i aquí, una mica menys d’egoisme i de conservadurisme popular.
Núria Barberà (Roquetes, 1984) va viure més de 5 anys a la Xina estudiant, aprenent, formant-se i vivint immersa en un país llunyà i gran, molt gran. Després d'enriquir-se tant personalment com professional, va tornar a casa per a establir-se de nou a les Terres de l'Ebre. Ara és emprenedora, i tira endavant una empresa dedicada a les relacions entre la Xina i Catalunya. Voleu saber-ne més? Seguiu-la!