,
12/08/2011
Xina

Lo China Town tortosí

Des que he tornat de la Xina a passar l’estiu, he estat descobrint lo nou món oriental de la zona. Ja ho hauria pogut fer abans, me direu, però mai m’havia atrevit a entrar a un “bazar” i posar-me a parlar amb los dependents. Sóc vergonyosa, mira.

 

Ara, per qüestions acadèmiques, he hagut de posar valor a la cosa, i entrar establiment per establiment a fer-me amiga d’ells. Alguns m’han respost amb un gran somriure i simpatia, altres amb una mica de fredor i, puc pensar, desconfiança. Però en general ha sigut una bonica experiència, que m’ha fet conéixer més d’a prop la realitat xinesa de la ciutat, que és cada vegada més evident entre tots natros.

 

Ahir, precisament, vam fer lo descobriment del dia: vam anar a una perruqueria xinesa a fer-mos un massatge de peus. Volia posar-ho d’alguna manera menys descriptiva, però m’és impossible, i acabaré fent publicitat implícita, sent l’única pelu xinesa que hi ha a Tortosa, de moment.

 

Lo massatge no era d’una brillant professionalitat, però vam sortir-ne relaxades. Sense demanar-ho, vam disfrutar també d’una pedicura completa que va durar gairebé més que lo massatge en si. La infrastructura, una habitació tirant a hortereta, t’obre un món de possibilitats imaginatives sobre la seua funció real, però és suficientment higiènica i acollidora. I les massatgistes-perruqueres, són molt agradables. A mi me van donar molta conversa, però suposo que en situacions més normals, són silencioses –cosa d’agrair quan te fas un massatge.

 

Quan estava allà dins, parlant parlant, vaig tornar a la Xina per uns moments. Una conversa dins d’una realitat que m’és molt familiar, que excepte pels cotonets en fluix marca Hacendado, era perfectament transportable a la Xina. Aquell col·lectiu que semblava ser lo més discret, misteriós i distant, penso que està començant a integrar-se.

 

Després d’això, me n’hagués pogut anar al bar Antonio a fer una cerveseta i unes braves, i a la nit, al restaurant Wok a menjar en palillos uns fideus de verdures i bambú.

Potser era això lo Final Feliz. :)

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Núria Barberà (Roquetes, 1984) va viure més de 5 anys a la Xina estudiant, aprenent, formant-se i vivint immersa en un país llunyà i gran, molt gran. Després d'enriquir-se tant personalment com professional, va tornar a casa per a establir-se de nou a les Terres de l'Ebre. Ara és emprenedora, i tira endavant una empresa dedicada a les relacions entre la Xina i Catalunya. Voleu saber-ne més? Seguiu-la!

09/01/2014
  M’acabo de canviar de pis. Any nou, vida nova. Si faig una sinècdoque amb el pis com a vida, ja puc dir que he fet cas del refrany.
07/10/2013
“Hola tiets (forma carinyosa amb què els xinesos s’adrecen a les persones adultes amb qui hi ha o hi pot haver certa confiança.), sóc la xicota del Xiao Wang. Ens volem casar d’aquí a poc temps”.
27/08/2013
L’escriptura xinesa. Un tema tan ampli que fa temps que intento inspirar-m’hi per a escriure algun post, i no hi ha manera.
05/07/2013
Mai he sigut una gran experta en les noves tecnologies, ni tampoc he tingut mai les últimes versions dels aparells tecnològics que van sortint al mercat. Al contrari.
30/04/2013
  Demà és el Dia Internacional dels Treballadors.  
16/03/2013