,
09/03/2011
Xina

Un dia a la piscina

Quan tornes al teu país i te sorprén que els cotxes paren al pas de zebra, vol dir que ja portes uns quants anys a la Xina. I això no significa que a la Xina no hi hagi passos de zebra, que sí que n’hi ha i també es diuen pas de zebra, simplement que no tenen la funció que natros li donem. Creuar un carrer sense semàfors és igual de perillós amb pas de peatons que sense –almenys a la gran majoria de ciutats i, això sí, a tots los pobles. I ja no parlem del perill que suposen les bicis, les motos i les motos elèctriques que no fan soroll i apareixen sempre del no res.

Ara bé, si canviem carrer per piscina, mos trobem en una situació encara més interessant. Mos posem lo banyador, lo gorro i les ulleres i mos endinsem en un recinte tancat, climatitzat i amb aigua. Fins aquí tot correcte. Mai no he sigut una gran amant de la natació, però per allò de fer vida sana, me vaig animar. La piscina, tot i pertànyer a la universitat, és d’accés públic, la qual cosa permet trobar-hi gent de totes les edats. Per sort, un percentatge molt alt de la població xinesa no sap nedar. I dic per sort, perquè si la piscina ja està tan plena ara, no me vull imaginar com ho estarà quan tota la franja de pares actuals que ara ja saben nedar ho vulguen transmetre als fills. Sigue com sigue, una de les característiques de la piscina és l’alt número de nedadors i nedadores que van i vénen. A la que vaig jo, només hi ha dos carrils marcats amb boies de colors; la resta és acampe qui pugue. Entrem dins la piscina i comencem a nedar. Operació no gens fàcil tenint en compte la llibertat direccional que hi ha establerta. Pots nedar de cara, pots nedar d’esquena, de papallona, per dins l’aigua, amb peus d’ànec i, per què no, de nord a sud i d’est a oest. Tota una cursa d’obstacles en moviment on donar i rebre cops i patades és lo més habitual.

M’hi estaria tota la tarda parlant de les meues aventures a la piscina. Ara que ja he aconseguit superar la tensió i l’agressivitat que se’m despertava al principi, puc dir que m’agrada. He après a esquivar millor que ningú i, a la vegada, a sobreviure dins del món on la llei del més fort és gairebé sempre la que governa. Una societat superpoblada on, en moltes situacions, has de lluitar perquè no et trepitgen. A la piscina, passa una mica lo mateix. I a l’estiu és encara més còmic, la piscina esportiva se converteix en una piscina municipal on tothom hi té cabuda: flotadors, manguitos, pares que ensenyen als fills, jovenets que es llueïxen davant les novietes, amigues que van a passar la tarda i dones grans que es relaxen de panxa per amunt. Crec que, si quan torno a Roquetes, m’animo i m'apunto a la piscina nova, no m’hi trobaré!

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Núria Barberà (Roquetes, 1984) va viure més de 5 anys a la Xina estudiant, aprenent, formant-se i vivint immersa en un país llunyà i gran, molt gran. Després d'enriquir-se tant personalment com professional, va tornar a casa per a establir-se de nou a les Terres de l'Ebre. Ara és emprenedora, i tira endavant una empresa dedicada a les relacions entre la Xina i Catalunya. Voleu saber-ne més? Seguiu-la!

09/01/2014
  M’acabo de canviar de pis. Any nou, vida nova. Si faig una sinècdoque amb el pis com a vida, ja puc dir que he fet cas del refrany.
07/10/2013
“Hola tiets (forma carinyosa amb què els xinesos s’adrecen a les persones adultes amb qui hi ha o hi pot haver certa confiança.), sóc la xicota del Xiao Wang. Ens volem casar d’aquí a poc temps”.
27/08/2013
L’escriptura xinesa. Un tema tan ampli que fa temps que intento inspirar-m’hi per a escriure algun post, i no hi ha manera.
05/07/2013
Mai he sigut una gran experta en les noves tecnologies, ni tampoc he tingut mai les últimes versions dels aparells tecnològics que van sortint al mercat. Al contrari.
30/04/2013
  Demà és el Dia Internacional dels Treballadors.  
16/03/2013